• Hi ha poetes l'obra dels quals ens reconcilia amb el món i amb el nostre destí, que és el de fer coses bones i belles

Hi ha llibres que sempre cal tenir a mà, als quals cal tornar una vegada i una altra. A mi em passa amb el volum de l'Obra Completa de Joan Maragall (1860-1911), un llibre de tapes dures i paper molt fi, quasi de Bíblia, editat per Selecta el 1981. El paper és quasi de Bíblia i el llibre és per a mi una mena de breviari de pregàries del qual no puc prescindir. La bona poesia ja ho té això, que per molt que la llegeixis i la rellegeixis mai no te l'acabes de llegir del tot, tornes a passar la mirada pels mateixos versos i et semblen sempre nous, sempre diferents. Cada vegada hi trobes algun matís que no havies vist. Obro el volum a l'atzar, Diades d'amor es titula el poema, i un vers, un sol vers, diu: «la seva veu com font en nit callada». ¿Què hi ha en aquestes vuit paraules que fan que ens hi aturem? ¿No és la poesia de Sant Joan de la Creu que batega darrere aquest vers? «la noche sosegada / en par de los levantes de la aurora / la música callada / la soledad sonora». Potser sí, els poetes s'amaguen els uns en els altres.

Però no, en el meu etern retorn a Maragall hi ha alguna cosa més que el fatu plaer intel·lectual de descobrir influències i reminiscències. Els sentits són molts més suggestius i poderosos que la raó nua i Maragall ho sabia; ho intuïa, hauríem de dir. Per això ens colpeix de manera directa i espontània, sense pensar-s'ho gaire, com si seguís aquella advertència de Nietzsche: «l'instint que raona és un instint dèbil», com si tingués molt presents les paraules de Hölderlin: «L'home és un deu quan somia i un captaire quan pensa». El poeta va néixer en un món en què fer coses belles pel simple fet que són belles –i, per tant, bones– començava a estar mal vist: hom podia fer coses revolucionàries, provocadores, complicades, elitistes... però fer coses belles era considerat, en el millor dels casos, un vici petitburgès.

Ara, 100 anys després de la seva mort, i quan totes les avantguardes modernes i postmodernes ja han passat, podem contemplar Maragall amb totes les seves potències, com el que és: un europeu de raça, autèntic, algú que creu fermament en la força creadora de la Bellesa i en la importància dels poetes com a heralds seus; i encara que només fos per això la seva existència ja hauria valgut la pena. Diuen que Novalis es va inventar la prosa poètica; com a formalisme acadèmic és acceptable, però ¿què ha estat sempre la bona prosa sinó poesia sense xarxa? Maragall, traductor i admirador fervent del poeta alemany també va excel·lir en aquest camp. En aquell assaig seu tan famós, l'Elogi de la paraula, hi ha sintetitzades les línies mestres del seu credo poètic: «No heu sentit mai els enamorats com parlen? [...] Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos en surt la llum».

Hi ha artistes l'obra dels quals ens esquinça per dins, ens escindeix del Tot, ens fa veure que estem sols i desemparats, que res no té sentit, que la Bellesa i la Veritat no existeixen; a mi em sembla que per fer això no val la pena ser artista. Maragall no, ell és d'una altra classe: és d'aquells artistes que ens reconcilien amb el món i amb el nostre destí. No té preu que algú ens recordi que la Bellesa existeix, que les coses belles són bones i que estem aquí per fer coses bones i belles. No té preu que algú es proclami un «enamorat de tot el del món». Només així s'entenen aquests versos del Cant espiritual: «Amb quins altres sentits me'l fareu veure / aquest cel blau damunt de les muntanyes / i el mar immens i el sol que pertot brilla? / deu-me en aquests sentits l'eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau». És aquest el fragment que s'hauria d'incloure als recordatoris que es reparteixen als enterraments i no aquell altre de «[...] sia'm la mort una major naixença!».

Maragall és un poeta empíric: sense una sensació primigènia, no hi ha poesia. Una de les cosmogonies grecoromanes explica que el món va començar el dia que Venus Urània –personificació de la Bellesa creadora– es va emmirallar en una massa de fang informe; i aquella massa, colpida per l'observació de la Bellesa, va començar a moure's, a transformar-se, amb l'objectiu d'assemblar-s'hi. Així es fa la poesia de Maragall: les coses belles colpeixen l'ànima del poeta de tal manera que l'ànima es transforma, es prepara per poder reflectir la Bellesa, per reproduir-la. Tot plegat queda molt clar en una carta que Maragall va escriure a Miguel de Unamuno el 1907: «usted es el poeta castellano de nuestro tiempo, poeta al revés, o al menos al revés nuestro: poeta de dentro a fuera. Porque a nosotros es la luz, son los campos, son los montes, son los actos y los gestos humanos los que se nos meten dentro y nos mueven, y vuelven a salir en palabras con el ritmo que ellos mismos han promovido en nosotros [...] en usted todo empieza dentro: allí está su luz, allí sus campos, allí sus montes, allí la humanidad toda y Dios mismo; de allí sale el verbo inflamado para dominar, para hacer servir a su expresión campos y montes y sol y estrellas y actos y gestos humanos y el alma del universo».

Abans de contraposar-ho a la manera de fer poesia dels castellans, Maragall ho havia explicat molt bé anys enrere a L'Oda Infinita: «Tinc una oda començada / que no puc acabar mai / dia i nit me l'ha dictada / tot quant canta en la ventada / tot quant brilla per l'espai». Perquè en els detalls, en les impressions més primàries sovint hi ha més força que en centenars de discursos: «en la flor de la ginesta / Catalunya m'ha parlat; / m'ha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat».

Unamuno, que era tan gran filòsof, no va ser capaç de dir-la tan bé aquesta diferència entre els poetes que van de fora endins i els que van de dins a fora, de sintetitzar-la amb tanta mestria; de fet, ni tan sols va ser capaç de comprendre-la del tot. «Seréis siempre unos niños, levantinos! / ¡Os ahoga la estética!», conclou el seu poema L'aplec de la protesta. El que volia ser una crítica, amb el temps, s'ha transformat en un elogi. Perquè no és que l'estètica ens ofegui, és que sense l'estètica ens ofegaríem. L'entronització de la Bellesa no és una pretensió vana, no és una mera façana d'aquelles que Unamuno deia que Barcelona n'era plena, els catalans no som uns frívols pintors de cocottes: les impressions, les sensacions i les intuïcions tonifiquen l'esperit amb més força del que mai ho hagin pogut fer els conceptes i els pensaments nus. «A mig aire de la serra / veig un ametller florit: / Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t'he delit!». Aquí hi ha molt més que una simple postal impressionista d'un ametller florit en ple febrer, però, com diria el poeta a l'Elogi de la paraula, «proveu de sotjar-ne el sentit, debades; no arribareu mai al fons i us espantareu de l'infinit que porta a les entranyes».

Diuen que quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona es van cuidar, sobretot, d'arraconar l'obra periodística de Maragall, però no van posar gaires traves a la pervivència de la seva poesia, creient-la menys perillosa per estar menys carregada de conceptes. ¡Quin error! ¡Quin error típicament espanyol, m'atreviria a dir! Un sol vers de Maragall és una amenaça infinitament més gran per a l'Espanya eterna que tots els seus articles junts. «On ets, Espanya? No et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d'entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!».

Maragall pot semblar efectista, certament, i tal vegada ho sigui: efectista en el millor sentit de la paraula. Tenint com a premissa principal la creació de coses belles, aconsegueix també altres objectius igualment nobles. ¿Què és més útil a la causa de la llibertat: tots els tractats de filosofia política que la defensen o aquests vuit versos de l'Himne Ibèric?: «El mar és gran, i es mou, i brilla i canta / dessota els vents bramant en fort combat / és una immensa lluita ressonanta, / és un etern deler de llibertat. / Guaitant al mar els ulls més llum demanen, / bevent sos vents els pits es tornen braus; / anant al mar els homes s'agermanen, / venint del mar mai més seran esclaus».

Fins i tot en les imatges més purament sensorials de Maragall hi ha alguna cosa que ens mou a l'acció, que ens esperona. No sabria com dir-ho, és simplement sentir el que s'esdevé dins nostre quan obrim el llibre de poesies i llegim: «D'on pot venir la inquietud de l'ona? / Misteri de la mar! L'hora és ben dolça. / Flameja, al sol ponent, l'estol de veles». O, al final de La fageda d'en Jordà: «presoner del silenci i la verdor / oh, companyia! oh, deslliurant presó!». I a Festeig: «la nit s'estén pertot, la mar ressona». Arribem al final de La vaca cega: «i se'n torna / orfe de llum sota del sol que crema / vacil·lant pels camins inoblidables / brandant llànguidament la llarga cua». I fins i tot quan crèiem que ja no hi havia res més per descobrir, encara ens sorprèn: «Nodreix l'amor de pensaments i absència / i així traurà meravellosa flor».

Però si jo m'hagués de quedar amb algun dels seus poemes, si n'hagués de penjar un al mirall del lavabo per veure'l cada matí en aixecar-me, sens dubte aquest seria Excelsior: «Vigila esperit, vigila / no perdis mai el teu nord / no et deixi dur a la tranquil·la / aigua mansa de cap port. / Gira, gira els ulls enlaire / no miris les platges roïns / dóna el front en el gran aire, / sempre, sempre mar endins». Aquest sempre, sempre mar endins dóna força per afrontar-ho tot; i tothom, si calgués.

A Maria Teresa Ruestes, mestra de literatura, que em va ensenyar a llegir més enllà de les paraules.

http://iagoandreu.blogspot.com

Per a més informació consulti l'edició en paper.