PUBLICITAT

Fins el final

ISAÍAS LAFUENTE // Periodista

La Cort Penal Internacional ha obert un procediment per crims contra la Humanitat contra Gadafi i un grapat d'homes del seu cercle proper, entre ells algun dels seus fills, per la seva responsabilitat en la repressió sagnant amb la qual el règim libi ha intentat ofegar les protestes ciutadanes. És la seqüela de la duríssima resolució que l'ONU va adoptar el cap de setmana passat contra el règim de Gadafi, convertit en un proscrit i tancat en les reduïdes fronteres de Trípoli disposat a morir matant.

Es dirà que aquest tipus de mesures arriba tard, però el pas donat per l'ONU és històric en la mesura en què assenyala el camí que podrien recórrer els dictadors que usin la força contra el seu poble. Fins a aquí tot bé. Només cal saber si la comunitat internacional està llançant només un senyal exemplaritzant o està anunciant un nou temps en la persecució d'aquests sàtrapes. I és aquí on sorgeixen les preguntes. ¿És Gadafi l'únic dictador en actiu que mereix estar en la nòmina dels perseguits per la Cort Penal Internacional? Com la resposta és evident, ¿actuarà d'ofici contra la resta encara que no intervingui una revolta popular contra ells? ¿Gadafi és un presumpte assassí només pels crims comesos en els últims dies o pel seu historial anterior de violència i repressió constant i quotidiana mantingudes durant dècades? I si és així, quina responsabilitat té la comunitat internacional que ara vol asseure'l en la banqueta per haver-lo sostingut fins a avui, mirant cap a un altre costat.

Manuel Marín, exvicepresident de la Comissió Europea, ha reconegut que la política que fa dues dècades, davant el temor de l'arribada de règims islamistes, va optar per la seguretat enfront de la defensa dels drets humans ha estat un fracàs. Va ser optar entre dos mals en comptes de buscar valentament una tercera via cap a la democràcia.

I aquesta decisió ha estat l'aval d'aquests dictadors als quals fins a ahir cridàvem presidents i els tendíem la catifa vermella. L'acte de contrició té mèrit perquè Marín va ser un dels seus pilots. Només cal esperar que dins de dues dècades no tinguem que lamentar que la comunitat internacional no hagi estat capaç de portar el seu cansament i la seva contundència fins a les últimes conseqüències i en tots els racons de la terra.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT