No és molt ni poc
No hi ha una explicació raonable, sinó la terrible sensació de que hi ha tot un catàleg de restriccions i prohibicions disposades per a ser aplicades per un criteri capritxós i aliè a consideracions estratègiques. S'improvisa i se sorprèn. Però no s'albira cap full de ruta, com es diu ara quan se suposa que hi ha un punt de destinació.
És cert que cal estalviar energia, ¿però a qui, quan i per què se li va ocórrer que cent deu quilòmetres per hora és la velocitat adequada? Com la improvisació és filla de la propaganda, a les virtuts de l'estalvi energètic se li sumen la salvació de vides humanes i la menor contaminació del planeta. I, ¿per què no la lluita contra l'estres?.
La mesura es podria haver sostingut si no se li hagués volgut treure tot el suc a una taronja de per si mateix seca: si les bondats tenen a veure amb l'estalvi de vides humanes, ¿per què no s'estableix per sempre aquesta velocitat límit? ¿I, per què no, cent quilòmetres per hora o noranta?
La falta de credibilitat dels dirigents polítics porta aparellada la perplexitat davant cada nova mesura que s'avisa d'improvís, aliena a un marc d'estratègia per atacar les arrels dels problemes i amb bondats afegides com si fossin salvavides.
La política s'acaba per constituir en propaganda pura i cada vegada dóna més la sensació de què els governants són com els vells venedors ambulants, que començaven per voler vendre un parell de mitges i al final l'oferta contenia invariablement una pinta, un flascó de colònia i un llevataques. Molt més que dos per un.
La cosa no està per a jocs malabars i els que tenen la responsabilitat de governar i també els que obstrueixen des de l'oposició haurien d'estar atents a l'entrecella dels ciutadans que veuen la inflació en el 3,6 per cent, els crèdits hipotecaris l'alça i l'economia estancada. Aquí, més que estalviar combustible, es té la sensació de què d'un moment a un altre s'acabarà finalment prohibint la circulació.
Per a més informació consulti l'edició en paper.