• La decisió de Bartumeu d'anunciar la data amb un 'tweet' ha estat polèmica

Si algú em té d'amiga al Facebook, és possible que ja hagi llegit el que diré a continuació: una prova més del lapse temporal entre les xarxes socials que proliferen a la xarxa i els mitjans convencionals –molt especialment, els mitjans escrits. Dimarts a la nit estava perplexa davant tot l'enrenou que va provocar la decisió del cap de Govern, Jaume Bartumeu, d'anunciar la dissolució del Consell General i la convocatòria d'eleccions a través d'un tweet –un sarau que, tot sigui dit de passada, es va verbalitzar precisament al Twitter i al Facebook.

Per això, em vaig veure impel·lida a escriure al meu mur el que segurament és una obvietat: Fer no és igual que comunicar. Les coses s'han de fer bé, seguint el procediment reglamentari si n'hi ha, i després es comuniquen de la manera més eficient possible –a banda de la comunicació oficial que pertoqui i de la publicació al butlletí corresponent, que també està establerta reglamentàriament. Des d'aquesta perspectiva, escollir primer el Twitter és igual de vàlid que escollir primer la televisió per fer l'anunci, a banda que un mitjà no és incompatible amb l'altre.

La majoria de comentaris negatius que vaig llegir a les xarxes socials, curiosament, provenien de companys de professió. Encara que sigui tirar-me pedres a la teulada, he de dir que els periodistes sembla que ens ofenguem si no som els primers a saber una informació, si no se'ns utilitza com a primer canal per arribar a la gent. I el fet és que el món ha canviat, que hi ha mitjans més directes que els mitjans convencionals.

Anem a pams. El cap de Govern va reunir ahir al migdia, després de la celebració del que es preveia que seria l'últim Consell General de la legislatura, el Consell de Ministres. És en aquesta reunió que es va acordar la dissolució del Consell General i la consegüent convocatòria d'eleccions, i Bartumeu va ho va plasmar en el decret corresponent, que va enviar als coprínceps per a la seva signatura. Això és fer. Això és dissoldre el Consell i convocar efectivament les eleccions –per molt que, en el nostre imaginari individual i col·lectiu, ens haguem cregut que convocar eleccions és plantar-se amb un faristol davant d'una càmera de televisió i fer l'anunci a través del canal públic que sigui.

L'anunci per la tele, en roda de premsa, és el mètode que s'ha utilitzat els últims anys. Aquí permeteu-me un incís: els anys que fa que es compleix aquest ritual mediàtic varia d'un país a un altre, en funció de l'antiguitat de la seva democràcia. I fins i tot, m'imagino que les primeres vegades que un governant o un cap d'Estat va decidir anunciar uns comicis a través de la televisió també devia despertar crítiques.

És cert que, ja sigui pels nous mitjans, ja sigui pels mitjans convencionals, la ciutadania s'assabenta d'aquestes coses molt abans que la principal institució afectada –en aquest cas, el Consell General– rebi la comunicació oficial o vegi el BOPA publicat.

El BOPA és un instrument estatal imprescindible, però justament per la falta d'agilitat –no sortia publicat fins hores després que tothom sabés que les eleccions seran el 3 d'abril gràcies a la piulada de Bartumeu– caldria trobar algun mecanisme «oficial» de comunicació tan àgil, com a mínim, com el Twitter.

Però insisteixo que el Twitter no hauria de ser incompatible amb la resta de mitjans més convencionals. De fet, tan bon punt Bartumeu va haver publicat el tweet, els responsables de premsa del Govern es van encarregar d'enviar un comunicat als mitjans. Segons va explicar el cap de Govern ahir a la tarda, es va optar per un comunicat i no una roda de premsa per l'hora que era: eren les vuit del vespre tocades quan van rebre el decret signat pels coprínceps, una hora en què els teclats de les redaccions treuen fum.

Ens el podem creure o no. De vegades, peco d'ingènua, ho sé, però el fet és que l'endemà compareixia davant dels periodistes per respondre qualsevol pregunta relativa a la convocatòria d'eleccions i el calendari de presentació de candidatures i campanya electoral. Per tant, la seva explicació em resulta plausible i convincent.

En qualsevol cas, el més important és que, finalment, el dret de la informació no s'ha vulnerat. Els periodistes vam poder preguntar i els seguidors de Bartumeu al Twitter també ho han pogut fer, sense intermediaris. Una altra cosa és si les respostes ens satisfan més o menys. Ja se sap: contra el vici de demanar, hi ha un altre vici que és el de no respondre. O més habitual encara: respondre una altra cosa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.