Alguna cosa s'està movent al nord d'Àfrica. Els nostres veïns àrabs del Mediterrani viuen setmanes convulses que estan canviant la seva història. Primer van ser els ciutadans de Tunísia els qui van dir prou i van forçar la sortida del seu tirà que en un gest habitual en ell va arreplegar tot el que va poder fins al mateix moment de la fugida. Tunísia és un país petit i poc poblat dintre del món àrab i no té gaire pes, per això s'ha deixat caure el president i la victòria de la revolta ha estat ràpida. La caiguda de Mubàrak ha costat una mica més perquè Egipte és diferent. És un país extens, el més poblat dels àrabs, amb un canal pel que naveguen cada dia molts diners, amb pes específic dins la Lliga Àrab i amb un paper protagonista en la situació del pròxim Orient. Recolzat pels Estats Units i admès com veí menys dolent per Israel, juga un paper geoestratègic important a la zona. Si Mubàrak ha passat trenta anys a la presidència ha estat per les raons habituals en un país dictatorial: exèrcit que controla tot, corrupció generalitzada dels dirigents amb el president al capdavant, submissió dels mitjans de comunicació, restricció de les llibertats, perpetuació en el poder amb eleccions pantomima, etcètera. S'explicava un acudit a Egipte que il·lustrava perfectament el continu triomf de Mubàrak. Un ciutadà egipci fart de tanta farsa decideix que no votarà Mubàrak. Convençut diposita el seu vot contra el president. En sortir del col·legi electoral comença a pensar si ha fet bé no donant suport al rais. Penedit torna al col·legi per votar ara a favor del president. La policia el para i li pregunta on va. Ell diu que vol canviar el vot a favor de Mubàrak i la policia el respon que marxi que ja ho han fet ells i l'adverteixen de que no ho torni a fer mai més. La millor manera de no tenir rivals a les eleccions era posant a la presó els altres candidats. Mubàrak no repetirà candidatura perquè l'han fet fora, a ell i al seu fill, hereu presidencial, que ja estava preparat per succeir el seu pare, com si d'un faraó es tractés. Veurem per on van les coses ara. Podria passar com a l'Iran, que tothom va celebrar l'arribada de Jomeini per després lamentar la seva manera de fer, tan dictatorial com la del sha, però d'altre caire. A Egipte els Germans Musulmans estan a l'aguait i si tenen oportunitat portaran a terme la seva democratització que serà tan funesta o més que la de Mubàrak.

Per a més informació consulti l'edició en paper.