Vagi per endavant que la tercera accepció del Diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua d'«indesitjable» és «indigne de ser desitjat». Per tant a l'hora d'adjudicar a José Luis Rodríguez Zapatero i a Mariano Rajoy l'adjectiu d' «indesitjables», no va referit en absolut a la seva falta de dignitat sinó al rebuig que provoquen en els qui els valoren. És per tant una dada objectiva i no una apreciació ètica o moral.

I ocorre que els dos principals polítics espanyols, els qui estan al capdavant dels dos grans partits, repeteixen una vegada i una altra aquesta consideració que els apliquen la immensa majoria dels ciutadans que no desitgen ni a Rajoy al capdavant del partit conservador ni a José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del PSOE.

Aplicant el surrealisme a l'anàlisi política –en la millor tradició d'Apollinaire, Buñuel o Dalí– estaríem davant un tigre volador i una ratapinyada amb rostre humà. Les opcions que se'ns van donar als espanyols és una vegada més a triar entre el dolent i el pitjor, per la qual cosa el raonament generalitzat de l'elecció del vot és més una proposició negativa que l'entusiasme per un projecte. Els votants del PP acabaran votant per impedir que segueixi el PSOE en el poder i els votants socialistes que finalment acceptin anar a votar al seu partit natural ho faran per impedir costi el que costi que surti vencedor Mariano Rajoy.

Vistes així les coses, la pregunta intel·ligent impossible d'esquivar és com aquestes organitzacions polítiques no fan cas del sentir dels espanyols si el que desitgen és captivar les seves voluntats. La resposta és molt més senzilla del que sembla. Els líders polítics tenen segrestada la democràcia en una situació de monopoli o duopoli on als espanyols no se'ls deixa triar més que el que restringidament se'ls ofereix. El risc és enorme perquè aquesta política de duanes frontereres amb restricció d'ofertes és impossible en un món globalitzat en el qual tot és susceptible de ser conegut. I aquest estatus quo d'apropiació de la democràcia no pot durar molt més temps: la sortida és el populisme o la insurrecció. I crec que falta poc més d'un quart d'hora perquè els ciutadans assaltin de nou La Bastilla. En sentit figurat, clar; sense guillotines de metall.

Per a més informació consulti l'edició en paper.