• Crec que aquestes sinergies negatives i pessimistes són tan nefastes com la pròpia crisi en si mateixa

Crisis, crisis... Contínuament aquesta paraula ressona d'una manera o una altra en les nostres percepcions internes sense donar-nos cap tipus de treva i sense deixar-nos un moment de reflexió per parar-nos a pensar què és el que està trastocat en les nostres vides i què és el que està transformat, sense adonar-nos, pràcticament, del marge que tenim per poder o no poder fer res.

S'escolten infinitat de comentaris sobre aquest tema: que si durarà tant temps, que això és només el principi, que si estem a les acaballes, que això és una crisi de model econòmic i de valors i per tant molt més profunda del que semblaria... ¿Doncs a qui escoltem? ¿Al catedràtic d'estructura econòmica que ens enlluerna amb la seva saviesa fomentada amb la pulcritud dels seus estudis? ¿Al gran empresari sotmès a les ventades pròfugues que fan trontollar l'horitzó de la seva empresa? ¿Als estats amb la seva macroeconomia tan allunyada de la simple realitat del dia a dia? ¿Al poderós financer que ha estat absorbit per la seva propia fal.lera incontrolable? ¿O les megainstitucions econòmiques supraestatals controladores i mesuradores dels moviments casuístics de l'economia mundial?

Diria que tot comentari, que tota observació sobre aquest tema, té el seu valor en la mesura que representa l'estat d'una realitat determinada pel lloc que ocupen en la societat i per l'impacte que hi ha tingut la crisi. A la persona que s'ha quedat sense feina, ¿què li podríem dir per consolar-lo de la seva angoixa de cara a com afronta el seu futur? De l'empresari que ha de tancar la seva empresa i ha de veure desaparèixer per sempre tot el que havia construït fins ara sense més compensació que la soledat del qui ha fet tot el que ha pogut. De la pobresa encara més enquistada dels qui ja eren pobres i pels qui les coses no poden empitjorar encara més perquè la crisi ja està institucionalitzada a les seves vides. Podem dir que a causa d'aquestes situacions el pessimisme que hi ha en la nostra societat té una raó absolutament justificada i que no hi pot haver cap motivació positivista que pugui contraposar una visió més benèvola. És tant així que podria no dir res més i donar beneplàcit a aquesta realitat que ens aclapara. ¡Però no! L'altre dia un comentari que va escoltar una amiga meva en una conferència va donar pas a un pensament renovador que em va provocar un motiu per mirar les coses des d'un prisma diferent.

MALGRAT QUE
sempre intento tenir una visió més o menys optimista sobre aquest tema i, per tant, incorporo com a més propis aquells comentaris, anàlisis i dades que reforcen la idea que hem passat el pitjor i que d'ara en endavant hi haurà una millora progressiva.

He de reconèixer que últimament m'estava contagiant del pessimisme lapidari d'aquells persones que encara no tenint una situació perillosa amb relació al seu present i futur econòmic (ingressos, feina...), estan permanentment atemorits pel que esdevindrà amb relació a la seva economia. Crec que aquestes sinergies negatives i pessimistes són tan nefastes com la pròpia crisi en si mateixa i per això combatre-les amb un cor- rent molt més optimista és essencial per sortir d'aquesta crisi apavaigadora. Finalment, cal dir que he fet èmfasi en un aspecte immaterial i intangent de la crisi, però per a mi, igualment transcendent. Perquè, en definitiva, allò que pensem és allò que creem com a noves oportunitats a les nostres vides.

Vicepresident dels Verds d'Andorra. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.