Els belgues van anar a les urnes fa uns set mesos, però els partits encara no s'han posat d'acord per formar govern, i estan així com fa temps van estar els italians. El que ocorre és que als italians se'ls concedeix més capacitat per improvisar, mentre dels belgues se sospita que no estan tan preparats. Tot això són prejudicis, però el que no és un prejudici és que el país on té la seva seu la Unió Europea no té govern, que és alguna cosa així com si Madrid, capital de l'Estat espanyol, portés més de mig any sense alcalde, sense president de la Comunitat, i sense saber si els de Aranjuez Lliure es posaran d'acord amb el PIT (Partit Independent de Torrelodones) o amb el PAM (Paisans Associats de Móstoles), afegint el detall que els de Móstoles parlessin való, els de Torrelodones flamenc i, per fi, estan els PIM (Partit Independent de Madrid) obstinats a parlar castellà.

Això no és un guió escrit per l'enginyós Albert Boadella, sinó una realitat enlluernadora, on un continent amb anhels d'unitat, té el seu domicili en un país que vol deixar de ser-ho. I, a sobre, tenen un rei, un rei de valons, flamencs, afrancesats i adherits d'última hora, que no sap què fer davant el despropòsit dels polítics.

Els polítics existeixen per resoldre els problemes dels ciutadans, però en moltes ocasions, com a Bèlgica, semblen inventats per crear problemes. Els problemes creats pels polítics són de tal dimensió que han aconseguit que Bèlgica en lloc de ser un país sigui només una hipòtesi. ¿La Unió Europea pot tenir la raó social en una hipòtesi? De moment, sí, però aquest és el punt en el qual els contribuents, o sigui, els que no només voten, sinó que paguen el sou dels quals són triats, es preguntin perquè serveixen els polítics. I els polítics, que ignoren tanta Història com la que reclamen saber per les seves batalletes nacionalistes, obliden que les dictadures solen créixer en aquestes circumstàncies.

Per a més informació consulti l'edició en paper.