• Internet ha recuperat el debat sobre els drets d'autor i la qualitat de les creacions

Els honoraris de drets d'autor són l'enemic de la bona literatura», Arthur Schopenhauer. Evidentment, tal i com diu l'autor de la frase que encapçala aquest escrit, la llei que regula els drets d'autor és el motiu pel qual es publiquen molts escrits sense un mínim de qualitat. Escrits que després queden impresos en llibres o publicacions periòdiques i acaben essent considerats com a literatura. ¿Quants textos inútils s'estampen cada dia a les diferents publicacions amb l'únic objectiu de poder rebre el seu autor la compensació econòmica corresponent en virtut dels seus drets d'autor?

El filòsof alemany continuava: «Quins inestimables beneficis en tots els camps de la literatura, si només existissin pocs llibres, però que els que hi hagués fossin excel·lents». I aquí és on ens adonem que això no serà mai possible si es poden guanyar honoraris.

La despesa que representa editar un llibre és massa important, tant si el llibre és un rotllo com si té la qualitat d'un premi Nobel. Tot això sense comptar els esforços necessaris perquè arribi al públic després de la campanya de màrqueting que sempre es necessita.

Les estadístiques asseguren que no arriben al 20% les obres amb una qualitat suficient com per merèixer ser publicades. Imagino que és impossible donar un crèdit absolut a aquesta xifra tenint en compte la complexitat de les publicacions i per una raó essencial: Seria extremadament difícil trobar un col·lectiu prou preparat com per fer d'àrbitre en un assumpte en què es barregen tants interessos. I en aquest punt potser té raó Schopenhauer quan afirma que aquest ideal literati no s'assolirà mai, talment com si sobre els diners pesés alguna mena de maledicció: «Tot escriptor s'espatlla quan escriu amb ànims de lucre», afirma.

Però aquest no és un problema exclusiu dels escriptors i de la literatura. El mateix problema el tenen totes les altres activitats creatives, amb les seves característiques particulars, ja siguin artístiques, científiques o de qualsevol altre tipus. Tot i així, seria important poder sintonitzar la protecció dels drets publicant i protegint solament allò que tingués valor i qualitat contrastada, tota vegada que és lògic i de justícia que aquestes creacions de qualitat contrastada es mereixen algun tipus de compensació.

Al marge d'aquestes consideracions, en les creacions artístiques els drets d'autor són també un fre a la realitat. Una pintura mediocre té un valor determinat per la llei de l'oferta i la demanda, però si l'obra –encara que sigui mediocre– està signada per una personalitat reconeguda el seu valor augmenta en funció del prestigi o la moda de l'autor que la signa. Talment com s'esdevé amb la literatura, passa també amb la pintura: una obra de qualitat amb una signatura sense prestigi o que no estigui de moda tindrà un valor que no serà precisament fruit de la qualitat artística. El valor sempre serà subjectiu, sempre en funció d'un prestigi o d'una moda no necessàriament vinculats amb la qualitat.

Fa anys que Schopenhauer es va preocupar d'aquest assumpte, sempre força complex, i ara hi ha un enfrontament entre els que defensen els drets d'autor i aquells que, gràcies a internet, utilitzen diverses creacions sense necessitat de pagar pels seus drets. Serà molt interessant veure com acaba aquest litigi. De moment, sabem que aquesta situació no farà augmentar els preus d'una creació mediocre o de poc interès, ja que només se sol·licitaran aquelles que tinguin autèntic valor. ¡Els avenços tecnològics cada dia ens sorprenen més!

Pastisser.

Per a més informació consulti l'edició en paper.