• Demano a Baró i als reformistes que acceptin les conseqüències de les pròpies conviccions europeistes

Finalment, el dimarts passat, en aquesta tribuna, hem pogut conèixer l'opinió del conseller reformista Ladislau Baró sobre l'acord monetari amb la Unió Europea. Dic finalment i d'ell perquè, tot i que era sabut que era el portaveu reformista en el debat que, lògicament, havia de seguir la intervenció del cap de Govern en la sessió informativa del passat 23 de desembre del 2010, no va intervenir. Més ben dit, es va aixecar i va marxar de la sala deixant amb la paraula a la boca al president del grup parlamentari socialdemòcrata, que estava intervenint en aquells moments.

Fou, jo ho vaig comentar fa uns dies, una llastimosa actuació del grup reformista. Ladislau Baró ha patit en les pròpies carns la complicada cohabitació amb l'erràtica política d'aliances del seu president del grup parlamentari, Joan Gabriel, que aquell dia 23 de desembre, havia decidit seguir a Eusebi Nomen en la política del bloqueig i el picar de peus. Clar i català: Joan Gabriel no el va deixar parlar. Però probablement, com que tenia la intervenció preparada, ha decidit publicar-la.

Ara que hem pogut llegir-lo hem comprovat que la prudència que defensa el vicepresident del grup parlamentari reformista sembla més aviat un amagatall per dissimular l'inconseqüència de la seva actuació política. Ho dic perquè el sr Ladislau Baró, si ha llegit i analitzat la documentació tramesa pel Govern abans de la sessió informativa del dia 23 de desembre, no pot seriosament dir que cal «[...] prèvia instauració de les condicions polítiques adients, treballar per valorar i desenvolupar la negociació de l'acord monetari així com per trobar la millor forma per encarar les nostres relacions amb Europa». No ho pot dir seriosament perquè en la seva mateixa tribuna ha reconegut, havent examinat la documentació que de manera transparent li havia tramés el Govern, que hi ha hagut –entre juny i novembre del 2010– «un canvi substancial en les circumstàncies que afecten la negociació».

Els socialdemòcrates, que fem una anàlisi realista de la situació de les nostres relacions amb la Unió Europea, defensem un plantejament realista que ens porta a donar suport al Govern en la seva posició, seriosa i ambiciosa, de redefinir positivament la relació amb Europa. La política que defensem els socialdemòcrates es fonamenta en una visió estratègica d'embrancament positiu a Europa. I pel que llegim, els reformistes no discrepen pas d'aquesta orientació estratègica.

Per això considero inconseqüent que el conseller reformista, coneixent la situació, com la coneix, i compartint l'objectiu d'anar cap a una positiva relació amb Europa es vulgui aixoplugar en una estranya prudència per continuar instal·lat en l'immobilisme liberal. Per això li demano que sigui conseqüent i no vulgui confondre els ciutadans.

En aquesta qüestió no es pot dir alegrement que el cap de Govern «no ha obtingut, per part de l'oposició carta blanca per negociar l'acord monetari». Malament ho podria haver obtingut si no els ho ha pas demanat. El que va demanar el cap de Govern va ser comparèixer davant el Consell General per informar-lo, cosa que va fer el dia 23 de desembre. I també va demanar escoltar les opinions dels grups parlamentaris cosa que, en el cas dels reformistes, no va poder fer davant la seva marxa precipitada, gairebé «a toc de pito» de la sala de sessions.

El Govern està complint al peu de la lletra la Constitució, que li encomana la direcció de la política interior i exterior, i està seguint una negociació iniciada l'any 2004 per un Govern liberal. La manca de solvència, tècnica i política, del plantejament negociador del Govern liberal anterior ens ha portat al peu dels cavalls en aquest afer.

Tal com va dir Jaume Bartumeu en el Consell General del dia 23 de desembre, davant d'aquesta situació el Govern només podia fer dues coses: «ja sigui no fer res, amb l'evident conseqüència que el tancament de les negociacions suposaria una patacada molt forta a la credibilitat d'Andorra davant la Unió Europea, o bé, pel contrari, fer un pas endavant i manifestar la ferma voluntat d'avançar en la negociació sol·licitada pel Govern d'Andorra el 15 de juliol del 2003».

I el cap de Govern ja va explicar davant el Consell General que el Consell de Ministres del dia 24 de novembre del 2010 va decidir donar una resposta positiva al requeriment de la Comissió Europea. I ho ha fet, precisament, per no deixar tancar la porta d'una negociació que és ben evident que condiciona les possibilitats i la viabilitat d'un nou i fort embrancament amb la Unió Europea. Un embrancament que necessiten els nostres empresaris i professionals, que volen poder exportar béns i prestar serveis sense veure's sotmesos a dobles imposicions i que també volen instal·lar-se, fer empresa i exercir una activitat professional arreu de la Unió Europea. I també ho necessita la nostra banca, que vol legítimament poder instal·lar-se a països de la Unió Europea i mantenir la seva activitat a Andorra sense que l'assenyalin amb el dit, com s'esdevindria si ara ens neguéssim a signar un acord monetari amb Brussel·les.

No cal, tampoc, buscar cinc peus al gat. Nosaltres no ens volem pas «reclinar davant Brussel·les» però el que no volem és intentar –com han fet anteriors administracions– prendre el pèl a Brussel·les dient una cosa i fent-ne una altra. El que està clar és que s'han acabat les excuses de mal pagador. Qui està fent servir Europa com una excusa són aquells que no gosen presentar-se clarament davant la ciutadania com el que són: els que mai no volen prendre cap decisió ni agafar cap compromís per por d'equivocar-se.

Aquestes setmanes ens estem jugant el futur de la propera generació. Ni aplaudiments gratuïts ni xecs en blanc. El que Andorra necessita és parlar clar i anar endavant. Tot el contrari de no voler comprometre l'Estat i mantenir l'immobilisme, una actitud que ens abocarà al pou de la indefinició.

Nosaltres, que treballem per acostar-nos a Europa amb seny i prudència, però sense dobles llenguatges, demanem als reformistes que acceptin les conseqüències de les pròpies conviccions europeistes. Si són conseqüents no es poden arrastellar al darrere de les raons dels que estan contra tot perquè tenen por de tot.

Per això els demanem de sumar voluntats, amb sentit d'Estat, per l'interès general. Un interès general que implica un nou conjunt de regulacions i d'incentius a la inversió, que contribueixin a augmentar la prosperitat sostinguda per a tothom. Per a tothom.

Conseller general socialdemòcrata.

Per a més informació consulti l'edició en paper.