• A alguns consellers reformistes els hi va mancar coratge per fer el que ells sabien que havien de fer

Quan vaig veure el parsimoniós inici de desfilada dels 14 consellers de l'oposició en l'abrupte final de la sessió informativa sobre l'acord monetari, em va venir a la memòria la imatge d'una persona desafiant la imposició antidemocràtica d'una minoria.

Durant un fugaç moment vaig pensar que alguna consellera o conseller reformista tindria un gest de coratge i dignitat similar al del general Manuel Gutiérrez Mellado en aquell dia de funest record. ¿Seran cinc el que romandran al seus escons? No, ja només queden quatre. Els altres, sense convicció, s'han anat aixecant obeint les consignes del seu cabdill. Ara només queden dos. Jaume Serra s'incorpora, el seu rostre no amaga el disgust de fer el que està a punt de fer. Finalment, Daniel Armengol també desfila.

Aquí, sortosament, no va haver coacció física; de l'altra, si. Una coerció feta per sorpresa, sense debat, sense deixar expressar-se els propis companys i companyes del grup parlamentari reformista.

INTENTO comprendre les raons que van impel·lir els consellers de CR a marxar de la sessió del Consell; sé que les nostres construccions morals tenen limitacions tràgiques. José Antonio Marina ens ho recorda al seu darrer llibre; esmenta l'escena de l'Orestíada: Agamèmnon sacrificant la seva filla Ifigènia per a obtenir vents favorables que permetés els grecs salpar cap a Ilió; el cor no li retreu el seu acte parricida, el que li recrimina és que no hagi sentit angoixa per aquesta situació sense sortida. Marina conclou que ens fem pitjors si, en una crisi, ens despreocupem d'un compromís perquè aquest entra en col·lisió amb un altre.

Aristòtil atorgava al coratge la qualitat de primera virtut humana, perquè és la que permet que les demès siguin possibles; el filòsof grec parava molta cura en distingir el coratge de la temeritat i la fanfàrria, la persona coratjosa sap mantenir-se en el just mig i obra com ho exigeix la raó. Un altra limitació tràgica, mai no sabrem exactament on està el just mig del coratge. Però el que si sé és que a alguns consellers reformistes els hi va mancar coratge per fer el que ells sabien que havien de fer: romandre al lloc en el qual els hi han posat els ciutadans.

La dignitat és altra de les virtuts més difícil de conceptuar. Els clàssics grecs, mai no l'esmenten. Històricament la idea de la dignitat de l'home apareix amb l' humanisme renaixentista ( Pico della Mirandola, Diàleg de la dignitat de l'home) i es concreta progressivament amb el racionalisme i la filosofia de la Il·lustració. El concepte de dignitat està lligat a la consciència del poder de l'home, de la seva individualitat i llibertat. Indigna seria la persona submisa, dòcil, acrítica, que és sotmet al poder, que renúncia i perd el seu poder, la seva potència i no pot fer ús de totes les capacitats que el fan veritablement humà. Indigna és la persona que no utilitza la raó, que accepta com a veritat allò que els qui tenen poder damunt seu anomenen veritat.

Sovint confonem la dignitat amb l'arrogància que és una mena de plaer onanista que en nosaltres mateixos trobem. Per mitja dotzena de consellers, la fugida dels seus escons va ser un signe d'arrogància; no ens van sorprendre: ja estem acostumats a la seva fatuïtat. L'acció dels altres consellers –aquells que pretenen ser l'essència del reformisme i la modernització política– només és una mostra d'indignitat.

NO VULL atabalar més el lector amb la teoria sempre inconclusa dels valors i de les virtuts. Tanmateix, per a comentar d'una manera objectiva la sessió del 23-D cal parlar també de provocació del conflicte.

Marina, en Las culturas fracasadas. El talento y la estupidez de las sociedades, explica com els conflictes s'enconen més o menys no pel valor que tingui la cosa per la qual se lluita, sinó per la importància psicològica que tingui perdre o guanyar.

Com a les disputes domèstiques, tenir o no tenir la fotocòpia d'una carta, quin contingut ja havia desvelat el cap de Govern, era de molt poca importància en relació amb el gruix del problema que era el projecte d'acord monetari; des de setmanes enrere estava molt clar que els dos capitostos dels grups parlamentaris de l'oposició volien enconar el conflicte a través d'una descarada primitivització de la política; el seu únic interès era guanyar psicològicament la batalleta.

EL CAPÍTOL setè del Reglament del Consell General regula les sessions informatives; per molt que Gabriel i Nomen vulguin marcar les normes, aquestes ja estan escrites i les sessions informatives no són sessions de control. El Consell, quan va aprovar el seu reglament, no va fer res més que reproduir el que defenen els experts en la resolució de conflictes: la necessitat de separar el brainstorming, la pluja d'idees, del moment de l'avaluació.

Al Consell del 23-D, les idees només van venir del PS, les propostes dels altres grups van quedar inèdites. Joan Gabriel va impedir expressar les idees als seus correligionaris. Amb una intemperància extrema va demostrar com ell es desentén personalment del futur d'Andorra.

Obeint-lo cegament, els membres del seu grup van desaprofitar una ocasió d'or per legitimar-se com l'opció del centredreta reformista andorrà. Ladislau Baró, Celina Mandicó, Conxita Mora, Jaume Serra i Joan Torres van preferir tornar a les foscors de la caverna amb Gabriel, Nomen, Enseñat i Bringué.

A tots els que el 23-D van fugir del lloc al qual van ser elegits, se'ls hi pot titllar amb les mateixes paraules que Proudhon va adreçar als insurrectes montagnards que van abandonar l'Assemblea Nacional el 12 de juny de 1849: “Vous n'êtes que des blagueurs!” (Vosaltres només sou uns farsants!).

Per a més informació consulti l'edició en paper.