Amadeu Gallart Economista

Cada any, en aquest mes de novembre, usualment pacífic i favorable a la vida humana, recordem els aiguats de l’any 1982. El rellotge del temps pauta, impertèrrit, any rere any — el 2024  fa 42 anys d’aquella devastació — el terrible malson. Els 42 anys defineixen una fita que no mereix grans commemoracions, com la que exigia la quarantena celebrada fa dos anys,  però sí que pot requerir una reflexió preocupada. El ritme històric de les riuades anuncia nous aiguats a curt termini. No cal ser posseïdor d’un màster de profeta per afirmar que aquest fet es produirà. Quan? No ho sabem. La DANA, la gota freda, apuntava aquest exercici al Pirineu, però es veu que les forces naturals l’han desviat cap a terres situades més al sud. Ho ha deixat per a més endavant.

La gran pregunta és si ho tenim tot preparat per, quan calgui, rebre la seva visita. Tenim els nostres rius més o menys canalitzats? Els tenim a punt? Penso que la resposta és força negativa, tant pel que fa a Andorra com pel que fa a l’Alt Urgell. I això que sabem que la cita de l’augusta senyora es produirà tard o d’hora i, per tant, l’hem de planificar com si fos la solemne recepció d’una autoritat de prestigi mundial. Fins i tot, alguns l’esperen amb il·lusió per les obres, desmunts i reconstruccions que poden suposar en un moment en què les administracions es mostren especialment generoses. Llàstima de la pèrdua de les vides humanes, dels dies viscuts amb una angoixa inoblidable.

A la nostra comarca de l’Alt Urgell, després dels aiguats del 82, es van dur a terme una gran quantitat d’actuacions a les lleres i riberes. Des de llavors, les aigües fluvials han baixat amb més comoditat, s’han reparcel·lat terrenys — tradicionalment torturats per les inundacions violentes — que s’han reconvertit en uns horts exemplars, si no fos pels «xalets» que els «ornen». El flaire de les barbacoes i les carns a la brasa ratifiquen els nous hàbits dels hortolans. A la vora, al riu, els arbres i els arbustos han anat reposant-se ells mateixos, amb una llibertat alegre que podria considerar-se un llibertinatge, atès que són vegetacions de ribera i ocupen les lleres prohibides. Una avinguda aquàtica forta s’enduria tot aquest verger tan bonic i el convertiria en un pantà de volum perillós, de força letal.

Quan anem a Andorra observem, a diferència de les rodalies urgellenques, un Valira amb la llera neta, sí, però encaixonat en parets que difícilment contindrien les aigües d’un 1982, amb el perill probable d’arrossegar materials que complicarien la situació. Quan, sovint, travessem el pont d’Andorra la Vella, a alguns ciutadans del país — permeteu-me que faci servir el concepte país amb una certa extensió conceptual — se’ns encongeix el cor veient el riu fluir alegre, il·luminat per llums de coloraines... Pensem, no ho podem evitar, que hauria estat molt necessari eixamplar més el riu, donar-li més espai vital, en lloc de voler-lo fer passar per un canal de pessebre vivent. Igualment, el pas per Sant Julià... Potser ens equivoquem i els equips tècnics ens poden garantir que la seguretat queda raonablement aconseguida. Tant de bo!  

Per la part «espanyola» tenim seriosos dubtes del seguiment que de la problemàtica en fa la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, la CHE. L’entramat burocràtic de l’ens estatal ens fa témer que actuarà només quan es produeixi el conflicte, que als despatxos s’hi acumula molt paper i que cal entretenir amb habilitat ajuntaments impacients per tenir les lleres netes i ecologistes que les volen plenes de vida animal. Aquesta dicotomia ens porta a pensar en un Hamlet hidrogràfic, un autèntic to be or not to be. Llàstima que les aigües furioses no matisen.

D’altra banda, a la part andorrana, des d’una perspectiva aèria i veïnal, unes pressions constructores per terra, riu i aire. Unes pressions, però, en principi legítimes — la construcció pot crear riquesa i llocs de treball —, que poden fer avortar qualsevol pretensió urbanística en el seu sentit més estricte. Hem de considerar que el Valira és potser l’habitant més important de les nostres estimades Valls d’Andorra i cal concedir-li uns estatges dignes de la seva noblesa. En cas contrari, la seva ira pot ser apocalíptica. 

Bé, ens resta confiar en la capacitat de les nostres autoritats per evitar-nos un altre malson com el del 1982. El curtterminisme de les nostres perspectives polítiques pot ser el nostre pitjor enemic. L’experiència viva dels que vam viure en primera línia els aiguats d’aquell any 1982 pot ser el millor aliat.