Junts separats, un nou model de relació
Estic segura que darrerament, en mig de totes les noves tendències en relacions sentimentals, heu sentit parlar de les parelles LAT, que no és més que l’abreviació de la traducció literal Living Apart Together (viure separats estant junts) i que es tracta d’un nou model de relació que cada vegada pren més força i que, evidentment, qüestiona el model de parella tradicional.
És un fet que en els darrers anys, les famílies del Primer Món, especialment en el món occidental, han viscut transformacions a causa dels canvis, d’una banda, en la formació de les pròpies famílies i d’una altra, en el funcionament de les parelles que les componen. I una conseqüència directa de tot això és que hagi sorgit un grup de persones que qüestionen aspectes que tradicionalment tenien lloc per costum o per imposició, i han decidit trencar les regles per poder portar la seva relació de parella com ells volien, buscant la seva felicitat segons les seves necessitats i no segons el que fins ara estava establert. Dintre d’aquesta revolució i en mig d’altres nous models, ens trobem amb el fenomen LAT, que originàriament sorgia als països anglosaxons, però que s’ha estès de forma bastant ràpida a altres països.
Evidentment, optar per aquest nou model de parella no respon a una única raó, però és cert que aquest fenomen és més secundat per parelles que ja han tingut alguna relació tradicional anterior i que una vegada s’han separat no volen repetir els estàndards precedents. També es dona més entre persones amb estudis o amb empresa pròpia, probablement perquè viure separats en una relació de parella comporta una despesa econòmica més gran i això requereix tenir sous més elevats.
Un altre punt interessant és que són les dones les màximes defensores d’aquest nou model. I probablement es deu al fet que en una societat patriarcal, com la nostra, les dones s’han educat per atendre els homes, per tenir fills i per ser un referent en la seva criança, i en conseqüència, les dones que venen d’una relació anterior on no se les ha permès gaudir de la seva independència, una vegada han aconseguit assaborir-la no volen perdre-la sota cap preu, i han fet de la frase «que es rentin ells els calçotets» el seu lema.
És un fet que actualment la majoria de les dones busquem relacions que complementin la nostra vida i no que la condicionin, per poder establir vincles més sans basats en l’elecció i no en la dependència o la necessitat. I també és cert que un model LAT no compromet la independència ni l’espai personal de cap membre, tot i mantenir una relació. Això no obstant, des del meu punt de vista, el fenomen LAT respon sobretot a la por al compromís (tan habitual a la vida moderna) i a la no acceptació de les responsabilitats dins de la parella. I la principal mostra és que les parelles LAT tenen molt clar que si haguessin de conviure, se’ls acabaria l’amor. I de la mateixa manera que som capaços de jutjar una parella que per qualsevol motiu s’ha de separar una temporada i qüestionem que si la parella es trenca és perquè el vincle no estava ben format, hauríem de qüestionar-nos el vincle en una relació en la qual els components tenen clar que estan junts no funcionaria.
Vist d’una altra forma, les parelles LAT comparteixen una relació romàntica i sexual que sorgeix per una obstinació prolongada d’utilitarisme. Es tracta d’una relació ‘d’usar i tirar’ en la qual només es busca assumir els beneficis i no les pèrdues, una relació basada en l’hedonisme que fuig d’un possible, però no real, patiment. I aquest model de relació pot ser molt lícit, pràctic i divertit, però no es tracta d’una veritable relació de parella, ja que manca la maduresa emocional necessària per assumir les responsabilitats d’una relació a llarg termini.
I jo entenc que resulta molt temptador quan vens d’una relació anterior en què l’amor ha fracassat, i especialment quan has tingut fills que dificulten qualsevol nova relació. Resulta supercòmode mantenir una relació en la qual només comparteixes els bons moments, i les teves necessitats sexuals estan ateses, però no crec que ho estiguin la resta de necessitats. El compromís no és una càrrega socialment insuportable, sinó l’acte d’amor més pur, perquè sentir-te estimat està molt bé, però estimar i comprometre’t amb algú respon a l’amor més pur, a la seva essència. Però és clar, si diu el refranyer popular que «cada casa és un món, i cada persona, un misteri», no seré jo qui jutgi la manera que esculli ningú per viure la vida, bo i així, jo continuaré fidel als meus principis.
I avui acabarem amb una frase d’un dels màxims exponents del realisme literari en llengua castellana, Benito Pérez Galdós, que diu: «El veritable amor, el sòlid i durable, neix del tracte; la resta és invenció dels poetes, dels músics i altra gent gandula», i que suggereix que l’amor veritable i durador no sorgeix simplement de sentiments romàntics o idealitzats, sinó que es construeix a través de la interacció i l’experiència compartida entre les persones. Implica que l’amor es conrea i creix a mesura que les persones es coneixen, es comprenen i s’accepten mútuament en un nivell més profund i realista. I aquest coneixement profund neix de la convivència. Els ‘artistes’ poden tenir idees romàntiques sobre l’amor que evadeixen els desafiaments i el treball dur que comporta mantenir una relació sòlida i duradora, però en realitat, l’amor es construeix en les relacions quotidianes i a través del compromís mutu.