Només el poble salva el poble?
Fa uns dies, arrel l’episodi molt greu de gota freda o DANA que ha tingut lloc a la Comunitat de València del nostre país veí, va arribar a les meves mans un reel d’Instagram, molt interessant, de la comunicadora i creadora de contingut digital catalana Laura Grau. Ella feia un discurs sobre la viralització en xarxes socials de la potent frase «només el poble salvarà el poble», la qual s’ha convertit en el lema social dels afectats valencians, i ens alertava dels perills que pot comportar en funció de la interpretació que se li doni. A mi em va donar molt a pensar.
Aquesta frase, en el seu origen, pertany al poeta Antonio Machado, qui la va utilitzar en una carta al seu amic, l’hispanista i novel·lista rus David Vigodski, durant la Guerra Civil espanyola, en parlar de la defensa de la ciutat de Madrid davant els feixistes, per fer-li veure que era la població civil, sense govern que s’havia anat de la capital, qui estava defensant com podia la ciutat, i ho feia com agraïment a la sort de poble que tenia. I aquesta cita històrica s’ha recuperat davant crisis i catàstrofes arreu del món, com ara la de la pandèmia, l’huracà Katrina o els actuals conflictes armats, ja que la iniciativa governamental sovint presenta falles o febleses. I és en molts d’aquests casos que la societat civil s’organitza i actua, mobilitzant la resposta voluntària i l’associacionisme, els quals són els baluards de l’economia social.
I és veritat que en una societat en decadència, quant a valors o principis es refereix, veure la resposta unificada del poble, especialment del sector més jove, per ajudar als que han sortit malparats, dona llum i esperança a un món en què tot sembla més que perdut i que la frase que a mi més sovint s’en ve al cap és la de «el món se’n va a la merda». I si bé ens podem sentir «superfeliços» de poder tornar a creure en la humanitat, no ens hem de deixar enganyar, perquè el poble no és només la gent. El poble també són els recursos públics que s’han creat gràcies als nostres impostos. I és veritat que el «poble salva el poble», però no és, o no només és, el component humà del poble qui salva als que estan patint una desgràcia, sinó que són també els cossos de bombers i de policia, l’exèrcit, els membres de Protecció Civil i les associacions governamentals, qui salven el poble.
Perquè quan una pandèmia ataca la població mundial, quan s’inicia un nou conflicte bèl·lic sense sentit en una part del món, quan el foc crema una gran quantitat d’hectàrees en alguna zona, quan una esllavissada arrasa tot el que troba al seu pas o quan l’aigua destrueix cases, ponts, carreteres i xarxes de serveis, no n’hi ha prou amb la bona intenció i el bon fer dels voluntaris. És l’estat, a través dels seus mecanismes, qui ha d’actuar per salvar el poble, perquè són els seus medis els únics que realment poden restablir la normalitat. I, evidentment, és compatible, necessari i d’agrair, l’actuació dels voluntaris amb la intervenció de l’estat, però és aquest últim qui disposa de les eines reals per gestionar la catàstrofe, gràcies a la contribució prèvia que sempre fa el poble.
Aleshores, davant una intervenció nefasta d’un govern en la gestió d’una tragèdia natural, el que hem de pensar és que també va ser el poble qui es va equivocar en triar els polítics que ens representen, i per això cal implicar-se en la política de cada país. No val queixar-se i dir que no es creu en els polítics o que no ens interessa la política, criticar i despotricar sense fer res més, perquè ens agradin o no algú continuarà governant, els d’ara o uns altres que fins i tot poden ser pitjors. I per aquesta raó cal conèixer els ideals de cada partit i apostar pel que veritablement ens identifiquin. I per a mi, el que més identifica una classe política és que realment tingui «classe», i davant de qualsevol desastre ens demostri els seus valors i principis, independentment del color que els representi.
Deia el filòsof Aristòtil que la política és «l’art del possible», i és una gran realitat, perquè és la política qui permet, o ha de permetre, a la població actuar gràcies a la seva gestió i fer una realitat totes les necessitats del poble. Participar en política és elegir un representant que lideri el país per portar-lo a bon port. I és aquí on entra en joc un altre gran concepte, i és que ja en l’època de l’imperi romà, l’historiador i assagista grec Plutarc afirmava que «un exèrcit de cérvols dirigit per un lleó és molt més temible que un exèrcit de lleons manat per un cérvol», per remarcar la importància del lideratge. Per tant, la nostra principal contribució a gestionar totes les actuacions necessàries en qualsevol situació és escollir un bon líder, amb una bona visió global de la població, que garanteixi la supervivència del poble, que mantingui l’ordre social, que executi accions i que aconsegueixi els objectius establerts pels quals la població el va triar.
I avui em costa triar una bona cita per acabar el meu discurs, però ho faré amb una frase del polític i líder de la Revolució Mexicana, Francisco Ignacio Madero, qui diu: «Un bon govern solament pot existir quan hi ha bons ciutadans». I a mi això ara em genera esperança.