Laura Gómez Rodríguez

Andorra rep cada temporada d’hivern una arribada massiva de treballadors temporers, homes i dones que viatgen amb l’aspiració de guanyar-se la vida, estalviar i, amb sort, obtenir una oportunitat de continuïtat en el futur. Tanmateix, la realitat amb què es troben queda sovint molt allunyada d’aquest objectiu. Darrere els gairebé 5.000 permisos d’immigració aprovats pel Govern aquest any s’hi amaga una realitat marcada per jornades laborals llargues, salaris ajustats i un cost de vida que limita enormement les possibilitats de millora.

Per a aquests treballadors, la realitat es torna dura. Lluny de les seves llars i familiars, arriben amb la intenció d’aprofitar la temporada per treballar intensament i estalviar, però la precarietat de les condicions laborals i d’allotjament sovint no els permet assolir aquest objectiu. Els salaris que perceben amb prou feines cobreixen les necessitats més bàsiques, mentre que les jornades laborals exigents i la manca d’opcions addicionals, com la possibilitat de treballar en altres sectors, dificulten la seva situació. És una realitat que molts residents no haurien d’acceptar, però que per a aquests treballadors representa l’única alternativa viable.

Aquesta situació posa en evidència una dualitat incòmoda: per una banda, el país necessita aquesta mà d’obra per garantir el bon funcionament de la temporada turística i evitar que serveis essencials col·lapsin. Però, per l’altra, aquests treballadors es perceben sovint com a força de treball temporal i prescindible. Es parla fins i tot que “han d’estar agraïts” per la feina, com si acceptar condicions laborals dures i salaris limitats fos un privilegi. Aquest discurs revela una realitat de desigualtat profunda, on la necessitat econòmica d’aquests treballadors entra en conflicte amb les restriccions laborals imposades.

Aquesta desigualtat es fa encara més evident quan considerem el tracte diferenciat que reben els treballadors segons el seu origen i perfil. Un immigrant europeu amb titulació homologada i formació rebuda de països més benestants és percebut d’una manera molt diferent d’un treballador procedent de regions amb menys recursos i opcions acadèmiques. Aquesta distinció, lluny de ser neutral, contribueix a una estructura de privilegis que determina quines condicions són tolerades i quines no, configurant una jerarquia que discrimina en funció de la nacionalitat i el nivell de formació.

Davant d’aquesta realitat, el debat polític s’ha centrat sovint en la xifra de permisos o les hores màximes de treball setmanal, deixant de banda el debat sobre la dignitat de les condicions de vida que s’ofereixen als treballadors temporers. Aquests treballadors, com qualsevol altre ciutadà, tenen dret a una vida digna i a unes condicions laborals justes. En aquest context, seria desitjable que tant el Govern com les empreses que els contracten tinguessin una major consciència de la responsabilitat social que això implica.

La qüestió no es resol amb quotes o limitacions d’hores de treball, sinó amb un compromís real per garantir que aquests treballadors puguin viure i treballar en condicions dignes. Al cap i a la fi, Andorra és un país que es construeix amb l’aportació de tots, temporers inclosos, i només reconeixent el seu valor i assegurant-los drets bàsics es podrà mantenir una imatge real de país acollidor i respectuós amb els drets laborals.