PUBLICITAT

Som molt sincers, però potser no cal!

Fa uns dies estava jo en la terrasseta d’un bar prenent un vinet, i veia una parella d’amigues que semblaven discutir. Donat que la que més parlava ho feia en un to molt baixet, des d’on jo estava no entenia tot el que deia, però sé que li estava retraient alguna cosa que havia passat feia uns dies, mentre l’altra aguantava estoicament tot el que li queia a sobre sense «obrir boca». Per acabar, la dona li va dir: «Sento que no vulguis escoltar-ho, però t’ho havia de dir. Ja saps que jo soc molt sincera». Es va produir un silenci força incòmode i finalment l’altra li va contestar quelcom de l’estil «no sé si m’ho havies de dir o no, però sé que ha estat molt més del que jo estava disposada a escoltar». I dit això es va aixecar i va marxar. No cal que us digui que vaig estar temptada d’aixecar-me i aplaudir, però és de mala educació escoltar converses alienes...

En pensar en sinceritat, tenim la falsa creença de considerar-la una gran virtut, però la veritat és que, si no se sap utilitzar, no sempre ho és, especialment si no es té en compte el que l’altra persona pot o no assimilar. I és que la sinceritat sense empatia és crueltat! En l’era de la comunicació i l’externalització de les emocions, sembla que s’ha estès el costum de poder dir «jo és que soc molt sincer/sincera» per expressar el nostre desacord amb la manera de ser o d’actuar de la persona que escolta. Encara més, l’utilitzem en situacions en les quals, d’alguna manera, volem deixar anar un sentiment negatiu cap a la manera de ser, vestir o actuar de l’altra persona.

I per això no diem «jo és que soc molt sincer, així que et diré que m’encanta com et senta aquest vestit», si no més aviat utilitzarem frases com «et seré molt sincer, això que dius em sembla una ximpleria». Però resulta que quan diem tot el que pensem «perquè som molt sincers» sense sospesar l’impacte de les nostres paraules en l’altra persona, podem estar posant en perill la nostra relació amb aquesta. I és que la sinceritat implica tenir el valor de dir el que pensem, però no necessàriament el de dir tot el que pensem, ja que en aquest cas no estem fent un acte de sinceritat, sinó de ‘sincericidi’, expressant la veritat (la nostra veritat) sense filtres, la veritat nua, la que fa mal i genera conflictes.

Potser el problema és que la sinceritat està ben valorada socialment. Ens eduquen perquè siguem sincers, tot dient que la mentida no porta enlloc i que si som mentiders, la gent ens rebutjarà. I ho fan d’ençà que som petits amb frases com «si dius mentides et creixerà el nas», en una clara al·lusió a la pel·lícula de Walt Disney ‘Pinotx’», en la qual un titella de fusta es convertiria en nen si era bo, generós, i, sobretot, sincer. Però és clar, a la societat no se li acut fer-nos entendre que no dir mentides no suposa dir sempre la veritat, i pitjor encara, la nostra veritat. Cal pensar que si la persona no està preparada per escoltar la teva veritat, és probable que tu et quedis tranquil, però què passa amb l’altra persona?

La sinceritat excessiva i sense límits pot resultar feridora per a la persona que rep el missatge i és el que es coneix com el ‘sincericidi’, que suposa fer ús de l’honestedat sense tenir en compte els sentiments de l’altre, ni el moment o el context en el qual es troba, amagant-se en el fet que la veritat és el que és, i és problema de la persona que la rep si l’accepta o no.

Oblidem-nos del consens social pel qual dir «soc molt sincer» o «perdona, és que jo soc molt sincera» es converteix en una llicència per criticar, colpejar o fins i tot esquarterar (emocionalment parlant) a la persona que tenim davant. La sinceritat és una qualitat positiva, però portada a l’extrem i practicada sense la necessària delicadesa pot danyar l’autoestima dels altres.

Per tant, si en el que hem de dir hi ha més una necessitat nostra de ser sincers que el nostre desig d’ajudar, ens ho estalviem. Si abans de dir tot el que pensem no ens hem pres el temps d’entendre en profunditat a la persona que tenim davant, de comprendre quina és la seva naturalesa o per què fa això que no entenem o volem corregir, ens ho estalviem. Si no som capaços de dir el que pensem amb la delicadesa necessària per ajudar a l’altre sense danyar la seva autoestima, ens ho estalviem. Si en la nostra sinceritat podem ferir a l’altra persona sense aportar-li cap benefici, ens ho estalviem. I, si no tindrem el temps, la dedicació o la humanitat suficient per romandre al costat de la persona que rep l’impacte de la nostra sinceritat, per acompanyar-la en el seu dolor, perquè se senti compresa o per tendir-li la nostra mà i ajudar-la a evolucionar, ens ho estalviem.

En definitiva, hem de practicar l’empatia sempre i si volem donar la nostra opinió, hem de pensar en com se sentirà la persona a la qual va dirigida el missatge. I no em vingueu amb un «i com sé jo com se sentirà?», perquè en el fons el nostre subconscient ja ens avisa, i si hem de començar a dir la nostra opinió amb un «no t’ho prenguis malament, però...», realment necessitem un indicador més clar que aquest? I si, tot i saber que el que hem de dir no serà ben rebut considerem que realment és necessari dir-ho, disposem d’altres eines com ara l’assertivitat, que facilitarà que l’altra persona escolti el missatge d’una forma més activa sense sentir-se atacada, tot i que estigui rebent una crítica.

I en qualsevol cas, recorda que l’objectiu de la comunicació és construir i millorar, i per això no sempre fa falta dir la veritat del que es pensa o se sent, ja que el que realment ens converteix en persones honestes no és això, sinó el fet de no dir mentides.

I avui, com ja he fet en alguna altra ocasió, no acabarem amb una frase, sinó amb dues. La primera del professor, orador i motivador Rick Godwin, que és a més pastor i fundador de la seva pròpia església, i que diu: «La sinceritat no és dir tot el que penses, sinó sentir tot el que dius», i és en aquest context en què per a mi entra també l’empatia de sentir quan receptiva està l’altra persona, a banda de demostrar la sinceritat en la forma en què ens expressem.

I la segona, del que fou un novel·lista i assagista francès, André Maurois, que diu: «Ser sincer no és dir tot el que es pensa, sinó no dir mai el contrari del que es pensa», i és que la sinceritat envers els altres passa sempre per ser sincer amb un mateix.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT