A mi no em cridis!
Explica una història tibetana que la intensitat de la veu al parlar marca la distància emocional entre dues persones. Així, els enamorats parlen molt fluixet, gairebé murmuren, perquè els seus cors estan molt a prop. En canvi, quan dues persones estan enutjades, els seus cors s’allunyen molt i, per tal de cobrir aquesta distància, han de cridar i d’aquesta manera poder escoltar-se. Aquesta història ens pot fer reflexionar, i tot i que no justifica totes les circumstàncies ni les raons per les quals la gent crida, és cert que en algunes ocasions (especialment amb les persones amb qui mantenim relacions més íntimes) ens pot fer reflexionar.
La realitat però, és que hi ha moltes raons per les quals la gent crida. Deia la meva àvia que quan dues persones discuteixen, si una es posa a cridar és una clara demostració de manca d’arguments intel·ligents, ja que si tens justificacions i recursos mentals per defensar la teva exposició, no cal recórrer a alçar la veu. I jo crec que en moltes situacions, raó no li faltava. Si quan estàs parlant amb algú i li argumentes una resposta contrària al que aquest defensa, la resposta si la persona en qüestió es posa a cridar és per què no troba un bon argument per rebatre’t i recorre a la força per imposar-se.
En altres casos, els crits són un clar indicador d’inestabilitat emocional. La persona que crida vol mostrar-se més forta del que és i intenta així exercir domini en la situació, tot i que el que a la fi demostra és que no té control ni sobre si mateix. També es crida en moments d’estrès, la pressió, sigui a la feina, a casa o amb els amics, pot fer que es recorri al crit com una manera d’alliberar la tensió acumulada, tot i que a llarg termini l’únic que s’acaba aconseguint és danyar relacions u augmentar el malestar emocional.
Existeixen crits de frustració, quan algú sent que els seus esforços no són reconeguts o quan està atrapat en una situació que no pot controlar, com a intent absurd de solucionar una situació de la qual no saps sortir-ne. Així mateix, existeix una relació entre el crit i el poder, i sovint s’utilitza com a eina de control, especialment en relacions jeràrquiques, en les quals les persones amb autoritat recorren a cridar per intimidar els altres i mantenir el control de la situació, generant no obstant un ambient de ressentiment i deteriorament emocional. Els crits en el món laboral són sovint un símptoma d’estrès organitzacional.
En empreses on els nivells d’estrès són alts i la pressió per complir amb objectius és constant, és més probable que els líders o empleats recorrin als crits com una manera de descarregar la frustració o d’imposar autoritat. Tot i que cridar en el treball pot semblar una forma ràpida de controlar una situació o d’expressar descontent, en realitat acostuma a tenir efectes negatius en l’ambient laboral. Tanmateix, hi ha crits impulsats per la ira, la qual pot ser molt explosiva, com una manera de canalitzar l’energia emocional cap a l’exterior. El problema és que sovint ens deixa més frustrats i amb sentiment de culpa o penediment després d’explotar.
En qualsevol cas, si bé cridar pot servir per a via d’escapament puntual per a determinades emocions, a la llarga sempre és contraproduent i per tal cal evitar-ho, i és molt millor treballar en formes de gestionar les emocions que provoquen aquesta reacció.
D’altra banda, no tots els crits són negatius. Existeixen crits d’alegria o eufòria, els quals s’expressen en contextos en què les persones gaudeixen amb el que estan fent, i que sovint generen un efecte de contagi, com ara quan cridem en un parc d’atraccions, en un partit de futbol o en un concert. Aquests crits són percebuts de forma positiva, ja que reflecteixen una emoció compartida. Altrament, existeixen moments en els quals cridar pot ser beneficiós, com ara en una situació de perill imminent, on es pot alertar els altres i demanar ajuda.
En la resta de casos, cridar és sempre contraproduent a un no massa llarg termini, i en cap cas s’ha d’utilitzar com a forma de comunicació, ja que les conseqüències poden arribar a ser devastadores en alguns àmbits, especialment en el familiar, tot i que com hem dit, en l’àmbit laboral també poden ser extremadament destructius.
Ara bé, existeixen factors que poden afectar en les conseqüències, i el més important és la percepció de la persona que rep els crits. Així per exemple, l’impacte emocional que els crits tenen en els nens és profund i durador, provocant problemes d’autoestima, ansietat i dificultats per gestionar les emocions pròpies. Els adolescents són especialment sensibles als crits, probablement perquè es troben en una etapa d’autoconeixement i cerca d’identitat, i en aquest cas no cal que els rebin directament. Els crits entre els progenitors sovint provoca que s’aïllin encara més.
En darrer lloc, parlaré del meu col·lectiu, com no, i és que les dones portem molt malament que ens cridin. I això es deu a diferents causes, entre les quals destacarem el fet que les dones processem les emocions d’una forma diferent dels homes, i els conflictes ens afecten molt més. Així enfront una situació que no ens agradi, mentre els homes simplement recordaran els esdeveniments, les dones recordarem les emocions. I pot passar que quan algú ens cridi ens transporti a una altra situació i les emocions del moment es tornaran a fer patents. De manera que quan algú ens crida (especialment en situacions en què no podem demostrar les nostres emocions) sovint sentim una necessitat imperiosa de plorar, que els homes perceben com una mostra de debilitat, sense que sigui així.
També pot haver-hi darrere un sentiment de violència que hem assolit per la història precedent en el col·lectiu. Les dones quan ens criden ens podem sentir maltractades, tot i que potser no sigui el cas. Així que, en qualsevol cas, jo reivindico poder dir: «ep, a mi no em cridis!» en qualsevol circumstància.
I avui acabarem amb una frase de l’escriptor i dramaturg espanyol, Enrique Jardiel Poncela, considerat el precursor del teatre de l’absurd, que diu: «Tots els homes que no tenen res important a dir, parlen a crits». És a dir, si el que has de dir és risc en contingut, no hauràs de recórrer a aixecar o esforçar la veu de manera exacerbada per ser escoltat; per tant, abans d’alçar la veu, cal plantejar-se si resulta convenient millorar els arguments del missatge.