Esperança episcopal
Què podem esperar, políticament, del nou bisbe coadjutor, una persona jove, gairebé un noi? La seva trajectòria professional és realment bona, amb una intensa activitat diplomàtica dins d’un laberint tan sofisticat com ens aventurem a pensar que és l’acció exterior vaticana. Un bagatge necessari, atès que el Coprincipat d’Andorra disposa d’una concentració de complexitats inversament proporcional a les seves dimensions. La seva ordenació episcopal, segons que hem sabut, va ser una fastuosa cerimònia emmarcada en litúrgies tradicionalistes. Aquest fet no és el millor dels senyals per esperar canvis importants. El dia de l’ordenació episcopal, vaig ser testimoni d’una certa animació pels carrers de la Seu, de càrrecs eclesiàstics vestits de seglar, caminant decididament, com si els guiés l’estel de Betlem cap a la nostra catedral.
Com va fer l’actual arquebisbe Joan Enric Vives, Josep-Lluís Serrano, el bisbe nou de trinca, haurà de sotmetre’s a una disciplina personal sota l’ombra del seu mentor. Malgrat que el ben recordat Joan Martí Alanís posseïa una capacitat d’entregent considerable, devia fer sentir el pes de la seva autoritat sobre el llavors coadjutor, perquè aquest, una vegada nomenat arquebisbe, no ha deixat mai de mostrar una certa rigidesa personal, si més no de cara al poble subsidiari. És el problema que tenen les poblacions petites. No sabem que passarà amb l’actual parella episcopal, esperem que Josep-Lluís Serrano Pentinat no perdi la ductilitat de saber circular pel carrer amb un cert somriure. Això no treu, potser és el més important, que l’arquebisbe en tràmits de sortida no hagi mostrat qualitats tan evidents com una bona relació amb les autoritats corresponents i les declaracions públiques meditades.
Des d’un punt de vista polític i social caldria esperar que el futur copríncep — no sabem si futur arquebisbe — tingui una cintura flexible per consolidar la seva posició de cap d’Estat, tot admetent les coordenades europees. És desitjable que en el tema de la interrupció de l’embaràs, que no hauria de ser un problema, hi trobi una sortida, com caldrà que trobin solucions encertades algunes qüestions tan espinoses com el dret a l’habitatge o l’escurçament de les diferències socials. Vaja, nihil novum sub sole, fins i tot afegint-hi el tema de l’Acord d’associació amb la Unió Europea. Ja sabem que el cap d’Estat a Andorra — de fet els dos caps d’Estat — no governa, però és evident que el sostenen en el càrrec uns principis fonamentals que no pot deixar de defensar. I que els ‘sermons’ que l’alta autoritat eclesiàstica faci a Andorra creen, amb més o menys profunditat, ‘doctrina’.
Tot plegat, tenint en compte el futur, apunta a una nova posició del copríncep episcopal, gens fàcil, d’altra banda. Imaginem que tingui com a consort coprincipesca a una personalitat que pot arribar a ser conflictiva com Marine Le Pen. Imaginem que la població andorrana amb dret a vot, es tanqui en banda a una compenetració amb els veïns. Imaginem que el Vaticà, aconsegueixi un nou papa que no vulgui ni sentir parlar de compromisos ‘temporals’ com l’andorrà... Imaginem el tema de la dona i el seu accés al sacerdoci i a la jerarquia...
Seré sincer. Com a ciutadà de la Seu desitjo que el coprincipat es mantingui i que el bisbe d’Urgell continuï com a copríncep d’Andorra, per moltes i variades raons. Ara, un espectacle com l’ordenació episcopal viscuda fa pocs dies, em provoca un notable pessimisme. És difícil poder oferir solucions a les institucions del futur des d’una perspectiva tan rígidament ancorada en la litúrgia tradicionalista. Em nego a pensar que el manteniment d’una institució s’hagi de fer en base a comportaments del passat. Una cosa és la Catedral, que és de pedra, i una altra, una institució política com la Mitra d’Urgell.
Bé, per acabar, desitjo ben sincerament, un bon treball a Andorra, i al bisbat d’Urgell, a Josep-Lluis Serrano Pentinat.