Laura Gómez Rodríguez

La decisió del Comitè Olímpic Andorrà (COA) d'augmentar la presència de dones a la seva junta directiva no només és un pas admirable, sinó una clara demostració del compromís envers la igualtat de gènere. Amb sis dones ocupant rols clau, el COA demostra que la paritat en àmbits com l'esport és possible, i que aquesta no hauria de ser l'excepció, sinó la norma. Aquest fet destaca especialment en una societat petita com la d’Andorra, on les dinàmiques socials i institucionals són molt visibles i on qualsevol desequilibri pot tenir un impacte profund.

Tot i aquest avenç, la realitat exposada per l’article "On són les dones?" ens recorda que la lluita per la igualtat de gènere encara està lluny de ser guanyada. L’exemple de l’Andorra Taste, on només quatre dones van participar entre una vintena de figures de la gastronomia, demostra que en molts sectors professionals encara persisteixen barreres invisibles. En un esdeveniment tan destacat, amb dones que han fet contribucions notables al món de la gastronomia, la seva manca de visibilitat ens fa preguntar si realment s’està treballant per una igualtat d'oportunitats o si encara es manté el domini masculí en aquests escenaris.

El que fa el COA és un pas endavant, però també cal qüestionar-nos si aquest avenç és part d’una tendència més gran i sostenible, o si es tracta d’una acció puntual. La presència femenina en llocs de poder no hauria de dependre d’ocasions específiques ni de noms consagrats, sinó que hauria de ser el resultat d'un compromís continuat amb la igualtat. Com s’exposa a l’article, no es tracta només d’assegurar una quota de paritat, sinó de garantir que les dones tinguin espais reals de lideratge, visibilitat i reconeixement, i que això no quedi només en gestos simbòlics.

El cas d’Andorra, una societat petita, és especialment rellevant perquè qualsevol desigualtat es pot amplificar i tenir efectes més evidents que en contextos més grans. Però alhora, aquest petit país té l’oportunitat de ser un referent en la lluita per la igualtat. Ja hi ha moltes dones que ocupen càrrecs directius tant en l’àmbit públic com en el privat, liderant amb eficàcia institucions i empreses clau per al país. Aquestes dones són una prova viva que el talent femení no té límits, però encara hem d’assegurar que això no sigui l’excepció.

La paritat no és un objectiu llunyà ni un ideal abstracte, sinó una necessitat urgent per a qualsevol societat que vulgui ser justa, eficient i equitativa. El COA ha demostrat que és possible, però la feina no ha acabat. Aquesta lluita per la igualtat ha de continuar, expandir-se a altres sectors i consolidar-se com una norma. El que realment està en joc és la capacitat de crear una societat on tots, homes i dones, tinguin les mateixes oportunitats per desenvolupar el seu potencial i contribuir al benestar col·lectiu. Si Andorra vol ser un referent en aquest sentit, haurà de continuar impulsant iniciatives que trenquin les barreres de gènere i afavoreixin un lideratge compartit.