• La bellesa de la composició, de la plàstica i del concepte ens hi esperen en un equilibri sorprenent

Per a Josep Mª Ubach la vida es troba en ser. ¿Però qui som, com som, on som, perquè som, quants som ...? En les seves fotografies la vida es troba, es juga i es viu en la dualitat que hi ha en cada fragment de la realitat.

Començant per la pròpia realitat. Pel fragment que cadascú de nosaltres, el nostre propi cos, amb tots els altres que duem dins, hem de saber conduir fins a port, en el nostre exclusiu i personal viatge a Ítaca, només d'anada i sense retorn i que tots tenim reservat en el trajecte particular de la vida humana.

Si la vida és ser, el seu patró de bellesa és conceptual i allò contradictori o complementari n'és el paradigma.

¿Com es manifesta o s'expressa, aquesta força creadora, que surt del cos del Josep Mª Ubach?

Sense cap mena de dubte, com s'ha expressat sempre fins avui, fragmentàriament. Primer per la quantitat d'històries que segueix. Desprès hi ha la seva qualitat humana que el fa estimar la proximitat, allò definit, allò acotat, allò petit. Tercer, perquè la vida com la veritat està feta de molts fragments, que cal saber entendre i encaixar en un tot, difícil de vegades de comprendre. I finalment perquè si bé el tot està fet de fragments cada fragment és en ell, també un tot i ens en cal saber adonar, com ho fa el Josep Mª Ubach.

El contrast, la dualitat en l'antítesi o la complementarietat es pot observar des de l'any 1985 i en blanc i negre (recull de conferències de la Societat Andorrana de Ciències) en els paisatges naturals i urbans en la proximitat i distància; la llum i l'ombra; el moviment del terreny en pendent amb el repòs de la casa i els coberts; la imatge real i la virtual en el seu reflex de l'estany; el cràter i alhora estany buit o el desert d'aquesta visió amb un grup de figures humanes retallades en la seva solitud; la muntanya massissa amb el cel eteri o la blancor de la neu amb la fosca negror del bosc; l'ondulació d'un núvol espès o la insinuació eròtica d'un cos estirat entre un jaç boscà i fosc i una atmosfera càlida i lluminosa; la bèstia i la màquina en una composició daliniana més enllà del gat al mig del capó d'un cotxe amb perruca; o el gos vigilant al cap d'una coberta; o el colom situat sobre un cos edificat de textura llisa i just on una fissura indica l'indret; o el safareig que contrasta l'interior i l'exterior amb el misteri d'un espai buit si no fos per la presència d'una figura mig amagada i ajupida en la part més fosca ... O en les textures de cercles de troncs tant iguals i tots distints continguts en un quadrat; o el pas d'un vianant real front d'un mur tacat per figures irreals , els seus altres, aparentment deixades per l'home en el seu pas dinàmic i ritmat per les ombres dels tubs de desguàs del mur.

Així com en els retrats de la jove precisa i ben enfocada però de rostre tapat en prop de dos terços o el joc del clar en la part superior i el fosc en la inferior; de la padrina que expressa tendresa emmarcada en la rusticitat de la fusta vella o altre cop la claror que es desprèn del rostre destacat de la foscor interior; dels joves de carnaval aquest cop enfosquits de cap per amunt i aclarits de cap per avall; de la família barrejant dos joves i un adult de boques callades amb ulls que parlen; d'en Teodorakis amb el seu perfil positiu i alhora negatiu ambdós il·luminats en la confluència del rostre que el defineix i l'entorn que l'emmarca; d'en Kemp definit pel cos cremat per la llum i alhora per la fosca que en fa contrast o la matèria enfront del buit; de les ombres sobre una paret que ens remeten als cossos que les provoquen en el permanent joc de fosc i el clar; en l'encontre de plans en angles còncaus i convexos, o línies en pendent ...

O EN COLOR (Salvador Espriu i Andorra), i en els mateixos àmbits, al Santuari de Meritxell amb cel i terra, línies rectes i corbes, claror i fosca, materialitat i espiritualitat.

Paisatges presentats amb taques formant plans que s'encaixen els uns amb els altres en complementarietat, sempre amb alguna muntanya esquematitzada per un triangle sense base, i fent sorgir en la seva intersecció línies de tall definides, rectes o corbades simple geometria natural ara dreta ara invertida fixada en composicions plàstiques elaborades; l'eixidor obert al carrer i la casa closa que l'acull en una simplificació formal que repeteix el triangle sense base, com en la casa perduda frec a frec de la natura amb la coberta triangular de remat. Cel i terra que es troben en el pendent mentre un grup d'ocells i núvols s'escampa pel cel no sabent si pugen o baixen per convertir-se els uns en arbres i terra, i els altres en neu.

I les fulles de tabac enramades d'un fil subjectat en un pal travesser, apessonades i penjant en una ondulant transformació de verd a groc, de planta natural de creixement vertical a planta artificial de creixement horitzontal, amb tres tocs de claror per donar profunditat a la fosca. Retrats de personatges envoltats per part del seu món, records comercials, teclats d'acordió, l'ombra lleugera i el polsim carnavalesc, les ovelles i el camp, la processó quieta ... i en blanc i negre Espriu amb el fragment del cap descentrat a la portada i a l'interior el fragment del cos assegut també descentrat ....

El moviment sempre contrastat amb la quietud, núvols i terra, petjades en la neu, aigua escolant-se entre rocs, ocells al cel blau, onejar de banderes sobre un fons urbà estàtic imatge de l'intangible sobre allò tangible, allò simbòlic sobre allò real, i en Espriu l'intel.lecte i el verb en el cap quiet i la boca oberta parlant, o el cos assegut quiet però els ulls inquiets seguint el fotògraf ...

Panys de porta descentrats amb plens (porta) i buits (forat) ben definits. Sobrecobertes de petites xemeneies o mansardes que ressalten aquelles tot qüestionant-les. Avui, passats 25 anys, i no havent parat de treballar però si d'exposar, o fer pública la seva obra, recuperem aquest altre Josep Mª Ubach, un fragment més d'ell, que ens presenta una obra mes complexa amb recursos tècnics i compositius nous sense renunciar als passats. No és un retorn , és el seu viatge que continua.

L'esbrinar quins són els mecanismes i les figures que utilitza, els seus recursos compositius i plàstics, en definitiva el seu llenguatge i quines idees o conceptes subjauen o circulen en la seva obra, és un plaer que hem de saber buscar i trobar, individualment, per a poder-la fruir tot assaborint-la. Cavafis ens hi ajuda.

La bellesa de la composició (coneixement demostrat), de la plàstica (coneixement inspirat) i del concepte (coneixement revelat) ens hi esperen en un equilibri sorprenent.

Fins el 22 de març del 2011 es podran gaudir a la sala d'exposicions del Col·legi oficial d'arquitectes d'Andorra a l'Avinguda Dr. Mitjavila d'Andorra la Vella. I que aquest fragment del viatge a Ítaca del Josep Mª Ubach ens ajudi en el nostre viatge.

Arquitecte

Per a més informació consulti l'edició en paper.