Laura Gómez Rodríguez

La salut mental és un dels pilars fonamentals d'una societat saludable, cohesionada i avançada. A Andorra, aquesta qüestió pren especial rellevància en un context marcat per un teixit social que, tot i ser petit i aparentment solidari, comença a mostrar fissures preocupants. La recent mort d'un menor a la capital, tot i que encara no es coneixen amb precisió les causes, ha fet ressorgir un debat latent: estem abordant correctament els problemes de salut mental en els nostres infants i joves? O més aviat els estem abandonant en un mar d'estigma i incomprensió?

En les últimes setmanes, s'ha parlat d'un rebuig veïnal que ha aconseguit retardar les obres per a la construcció d'un centre de salut mental a Escaldes-Engordany. Aquesta oposició posa de manifest una de les pitjors cares de la societat andorrana: l'exclusió d'aquells que pateixen. El discurs de "us tolerem, però lluny" que impregna aquest tipus de postures reflecteix un profund desconeixement de la realitat. En comptes d'adoptar una actitud inclusiva i compassiva, es reprodueix una mena de jerarquia moral en què alguns es consideren superiors simplement perquè no pateixen cap trastorn mental, o això creuen. És un paradigma perillós que es basa en la creença que la malaltia mental és cosa d'uns altres, de persones que, per una raó o altra, no pertanyen a la comunitat "normal". Però, qui pot garantir que la pròpia família no es veurà afectada algun dia per un problema de salut mental?

Aquesta mena d'actituds, les quals neguen la possibilitat d'integrar centres de salut mental als nuclis urbans, són un reflex d'una ignorància que s'està normalitzant. Les persones que pateixen desordres mentals són part de la societat, i la societat no pot funcionar correctament si aquestes persones són apartades o ignorades. El Servei Andorrà d'Atenció Sanitària (SAAS) intenta lluitar contra aquesta estigmatització, però el camí sembla llarg i dificultós. Tot i que hi ha una voluntat institucional per millorar les infraestructures i serveis destinats a la salut mental, les resistències socials poden ser igual de devastadores que la manca de recursos.

Davant d'aquesta realitat, és imperatiu que tots, com a membres d'una comunitat, fem una reflexió profunda sobre la manera en què tractem aquells que pateixen malalties mentals. No es tracta només de garantir-los un tractament adequat en termes mèdics, sinó d'oferir-los un lloc digne dins la nostra societat. El rebuig veïnal no només és injust, sinó que perpetua l'estigma, i aquesta estigmatització no fa més que evidenciar la nostra pròpia ignorància col·lectiva.

En un país petit com Andorra, amb una societat que sovint es vanta de ser solidària i unida, no ens podem permetre el luxe de caure en la hipocresia. No es tracta de "tolerar" les persones amb problemes de salut mental com si fossin una càrrega, sinó d'entendre que són part fonamental de la nostra comunitat. L'acceptació i la convivència no són opcions, són necessitats per a qualsevol societat que vulgui anomenar-se avançada. I el perill de mantenir actituds d'intolerància no recau només en el dany que es fa a les persones afectades, sinó en el que fem al teixit social en el seu conjunt.

Els joves són, sens dubte, una de les poblacions més vulnerables. Les consultes específiques per a infants i joves que s'han proposat són una passa endavant necessària. Però no n'hi ha prou amb crear serveis. Cal que aquests serveis estiguin plenament integrats en la comunitat, sense prejudicis ni pors infundades. Quan es parla de salut mental, la truita es podria girar en qualsevol moment: qui avui rebutja, demà pot trobar-se necessitant l'ajuda que ara critica.

És vital que afrontem aquest problema amb serietat i responsabilitat. La salut mental no és una qüestió marginal ni una cosa que pugui deixar-se de banda. És un tema central que afecta el benestar de tota la societat. I aquesta societat no pot avançar si una part d'ella es manté ignorada, estigmatitzada o, encara pitjor, rebutjada.