#NotAllMen, però potser #MassesMen
Fa pocs dies esclatava el cas de Dominique Pelicot, un home de 71 anys que és jutjat a França per haver drogat a la seva dona durant 10 anys perquè la violessin altres homes mentre ell filmava. Hi ha acreditades 92 violacions i han estat identificats 51 homes. La notícia va escalar fàcilment a escala internacional perquè com era possible que tants homes, tantes vegades, violessin a una dona i ningú digués res? Pitjor encara, se sap que de cada 10 proposicions que va fer Dominique en el fòrum per violar-la, només 3 van ser rebutjades. No obstant això, ningú va denunciar. Com pot ser?
Aquest cas ha indignat a tothom i les xarxes en van plenes de comentaris. En conseqüència, la població masculina ha recuperat la seva etiqueta #NotAllMen de fa uns anys, i pels qui la desconeixeu us poso en situació. Ara fa gairebé set anys que un moviment que portava molt de temps latent va veure la llum, encapçalat per l’etiqueta en anglès #MeToo («Jo també»). La seva explosió va tenir lloc el 5 d’octubre de 2017, quan el New York Times va publicar que el magnat Harvey Weinstein, productor d’innombrables Oscars i èxits de Hollywood, havia abusat i assetjat sexualment a dones durant dècades, sense pensar que el seu article anava a desencadenar un fenomen mediàtic mundial quan l’actriu estatunidenca Alyssa Milano va interposar una denúncia contra el productor.
Aleshores, les dones van començar a compartir les seves experiències de violència sexual en les xarxes socials, denunciant abusos, violacions, coaccions i assetjament, sota l’esmentada etiqueta. Només el primer dia, l’etiqueta es va utilitzar 200.000 vegades en Twitter (ara X) i, l’endemà, més de mig milió. Aquest esclat va provocar que molts usuaris de xarxes contraataquessin amb una altra etiqueta #NotAllMen («No tots els homes»).
A veure senyors, que no tots els homes violen, abusen i assetgen és més que obvi, no calia crear una conversa al respecte ni victimitzar-se amb un «pobre de nosaltres, sembla que som monstres». Hauria estat més que suficient sumar-se al #MeToo, però cada vegada que surt a la llum un nou cas de violència de gènere, les xarxes s’omplen de missatges de repulsa i de respostes que excusen el comportament amb l’etiqueta #NotAllMen, amb l’aparent bona voluntat de justificar que són una minoria els que duen a terme els comportaments més extrems del masclisme. No obstant això, no ens equivoquem, fins i tot els experts avisen que en realitat és una reacció d’antifeminisme que evidencia una falta d’autocrítica davant la situació social i denota una falta de compromís. I és que en lloc d’emprendre un camí de reflexió i de reconèixer que vivim en una societat masclista, s’emparen en aquest «no tots» per eludir la responsabilitat i defensar la seva posició social.
L’ús d’aquesta etiqueta no és més que una mostra d’androcentrisme, de fer que tot giri entorn dels homes i tornin a ser ells els protagonistes. Una mostra més que vivim en una societat desigual i patriarcal, i és per això que en lloc de reivindicar que no tots fem això, l’actitud hauria d’estar encaminada a pensar en què podem fer per transformar-ho entre tots, i no que per acció o omissió s’acabi reproduint l’escenari que fa possible que això sigui així, ja que la passivitat fomenta que el sistema patriarcal es perpetuï. Però és clar, és un fet que els homes no posen en dubte el sistema actual perquè tots i totes sabem que els beneficia.
Nosaltres no diem tots els homes, perquè no pensem que siguin absolutament tots els homes. Encara més, sabem que no són tots, gràcies. Sabem que n’hi ha bons, dolents, regulars, violents, pacífics, bones i males persones, i resulta que ens dona absolutament igual. Del que es tracta és que cadascun giri el dit acusador cap a si mateix i revisi el que hagi de revisar. No són tots els homes els que ho fan, però sí que són totes les dones les que ho patim i són massa homes que callen, així que ja basta.
Els homes no esteu fent res perquè deixin de matar violar a dones i com més aviat ho assumiu, abans podreu començar a fer-ho i a entendre d’una vegada que també és un problema vostre. Aquests homes que maten i violen no són monstres, són els teus amics, els teus familiars, els teus coneguts.
El feminisme no ataca als homes, ataca al patriarcat, i els homes heu ajudat a perpetuar-lo cada vegada que heu vist a un tipus aprofitar-se d’una noia que ha begut de més i preferiu callar; cada vegada que sabeu o sospiteu que un conegut maltracta a la seva parella i preferiu no ficar-vos; cada vegada que heu dit que la culpa és de les dones perquè «no es van...». Si no podeu veure això, si no podeu veure que els homes heu de canviar moltes coses, començant per fer que el mal comportament dels vostres iguals no quedi impune, que sigui assenyalat, que se’n digui pel seu nom, sou part del problema. Així que enfoquem el problema d’una vegada i resolguem-lo plegats com a societat.
I avui no acabarem amb una frase o cita d’algú reconegut, avui ho farem amb moltes frases que sovint escoltem les dones, algunes potser dites sense mala intenció, però que en tot cas ens agradaria deixar d’escoltar: «El feminisme ha arribat massa lluny», «deixa-la estar, està amb la regla», «la violència no té gènere», «jo conec un home que ha estat maltractat per la seva dona», «les dones són feministes quan les convé», «els homes també pateixen violència de gènere», «aquesta és una malf...», I les que van per nota: «no tots som iguals», «si jo soc feminista, i ajudo la meva dona». I en darrer joc la frase estrella: «si voleu tanta igualtat, perquè no hi ha un dia pels homes». Canviem actituds i maneres de parlar, condemnem les males actituds, denunciem els mals comportaments, ja que mentrestant ens continuen violant, colpejant i matant.