La vida és una qüestió de preferències
Com més aviat entenguem això millor ens anirà emocionalment, atès que som nosaltres qui hem escollit el camí a seguir. És clar que hi ha factors incontrolables i que per molt que vulguem fer no podem, però, emocionalment, no ens afectarà tant si assumim la nostra part de responsabilitat. Per posar un exemple: si volem actuar fora de la llei, hem d’entendre que tard o d’hora serem sancionats, podem anar a la presó o pagar alguna quantitat de diners, però la qüestió és que no quedarem impunes. Per tant, podem treballar, estalviar i comprar l’objecte desitjat, o preferir anar pel camí fàcil, robar-ho i així no haver de treballar o estalviar.
Amb aquest exemple vull fer entendre que el lladre professional no es penedeix d’haver robat, perquè era conscient de les conseqüències de la seva preferència. En canvi, el lladre improvisat és el que plora i suplica el perdó social, perquè es pensava que estava jugant. Un altre exemple ho trobem en la gent que no vol tenir fills perquè estan contents amb el seu estil de vida, són lliures d’anar on vulguin i quan ho desitgen, però quan arriben als cinquanta anys es penedeixen perquè miren al seu voltant i la majoria dels seus amics tenen fills i semblen molt feliços. No obstant això, també hi ha la situació contrària, la gent que ha tingut fills i quan arriben als cinquanta anys enyoren la seva llibertat.
Volent viatjar més sovint o no anar sempre al mateix lloc a passar les vacances escolars. Així doncs, el resultat és el mateix en ambdós casos: la frustració per no acceptar les conseqüències de les seves preferències. Aleshores, per evitar aquest malestar i no danyar la nostra salut mental, tot i no estar satisfets amb la nostra vida, hem d’entendre que quan vam prendre la decisió en qüestió era la millor opció a agafar o, potser, també l’única viable. Diguem que tenim cinquanta anys i estem frustrats laboralment, perquè sempre hem volgut ser advocats i, en canvi, estem exercint una professió diferent. Quan teníem divuit anys i estàvem a punt d’anar a la universitat, es mor la nostra mare, deixant quatre fills òrfens i home vidu.
Doncs, les nostres preferències van canviar perquè teníem tres germans petits per educar i amb el sou del pare era insuficientment i, consegüentment, vam decidir deixar de costat la universitat per ajudar econòmicament a la família. Així doncs, veient els motius del canvi de preferències i acceptant que vam encertar en la decisió, no estem deixant lloc a la frustració. Amb això vull dir que si estem fent allò que vam escollir, hem de gaudir-lo al màxim, perquè no fer-ho implica qüestionar-se si vam agafar la bona decisió. Si vam decidir ser periodistes, psicòlegs, metges, mecànics, policies, bombers, fusters i no gaudim del nostre ofici, ens estem demostrant a nosaltres mateixos que ens vam equivocar i, inevitablement, anem cap al malestar. Per tant, la clau pel benestar està a entendre les nostres preferències, per així poder gaudir-les.