Amadeu Gallart Economista

Els lectors que em segueixen —l’autoestima no s’ha de perdre mai—, saben que normalment, quan parlo del territori veïnal català, parlo de l’Alt Pirineu. Avui, però, vull ser més concís, i parlar de l’Alt Urgell, atès que els amics d’Organyà i d’Oliana hi han de tenir moltes coses a dir. Algunes plomes periodístiques residents a Andorra parlen dels veïns del sud ( hi inclouen potser el Magrib?). 

En aquest article, hi vull exposar sis elements institucionals o econòmics que relliguen, o poden relligar, ambdós territoris. Aquests sí, plenament veïns, encara que un és un Estat plenament integrat en el concert internacional i l’altre, una de les comarques més grans i més despoblades de Catalunya. 

El primer element és el copríncep episcopal. A la Seu tenim un trosset d’Andorra en forma de “Palau” on resideix un element institucional bàsic per a l’estabilitat política d’Andorra. Hem passat moments d’angúnies però sembla que el relleu generacional està assegurat per aquest sector. I penso que als ciutadans de la Seu ens agrada aquesta continuïtat. 

El segon element el conformen els treballadors fronterers, en la seva accepció més àmplia. Són aquest miler llarg d’esforçats ciutadans que travessen quotidianament la frontera i la duana. Com economista opino que són uns elements actius molt importants per a l’economia d’Andorra. Defensaria un bon estatut per aquest tipus d’aportació laboral que garantís i promocionés la seva situació. La demografia andorrana, i afegiria que el sentit comú, aconsella potenciar aquesta via. 

El tercer element és l’aeroport. Aquesta infraestructura la defenso no tant per la seva importància en sí, com a empresa individualitzada, sinó pel que significa de col·laboració d’Andorra amb l’Alt Urgell, si voleu, amb Catalunya. Cada dia que passa n’estic més convençut. Un tros de muntanya que estava destinada fa cinquanta anys a l’especulació urbanística, es va convertint a poc a poc en un centre logístic important. L’aeroport: la Seu d’Urgell-Andorra o Andorra-la Seu d’Urgell. 

El quart element és futurible. Les veus que s’alcen en pro de la diversificació de l’economia andorrana són gairebé unànimes si exceptuem els que es beneficien generosament de l’actual situació. Hi ha dos punts, dins del sector primari, en els que penso que Andorra i l’Alt Urgell hi poden convergir en un futur no massa llunyà: la producció de llet i la de vi. Podríem recórrer a la història més propera, però avui no tenim prou espai. 

El cinquè element és l’oferta de terrenys industrials. Cal que els municipis de l’Alt Urgell disposin d’una bona oferta de zones industrials de fàcil accés per a les empreses andorranes. Aquí, l’ajuntament de la Seu hi té una tasca urgent com és la d’aclarir la zona industrial del seu municipi, afectada pels projectes vials de caire estatal. 

El sisè element fa referència als serveis que es poden compartir. Per part de l’Alt Urgell, l’ambiciosa residència psiquiàtrica projectada pel Bisbat d’Urgell, els cicles formatius que es desenvolupen al col·legi de La Salle — on hi tenen una notable presència els alumnes andorrans—, o, si se’m permet, els mateixos centres comercials, que des d’una perspectiva estival atreuen una nodrida clientela andorrana. Per part d’Andorra, evidentment, la seva oferta cultural i comercial i el necessari conveni que relligui el centre sanitari de Meritxell amb els centres hospitalaris de l’Alt Pirineu, especialment amb el de l’Alt Urgell, un conveni que hauria de ser beneficiós també per als serveis sanitaris d’Andorra. 

El present és ara i aquí, un present important en els àmbits exposats. Però la dimensió d’aquests àmbits —de fet, el futur d’aquest espai territorial—, l’ha de decidir la ciutadania andorrana. La història ens pot ensenyar moltes coses malgrat l’acceleració que ha patit en les darreres dècades. El plat té ingredients forts, la Constitució de 1993, el futur de l’Acord d’Associació entre Andorra i la UE, la institucionalització de l’Alt Pirineu i Aran com a zona catalana amb personalitat pròpia... Benvolguts lectors i lectores, com podria dir el poeta, gairebé tot està per fer i tot és possible!