Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Tots som conscients que l’assetjament és desastrós, ens altera el comportament i malauradament, la por i l’ansietat acaben per dominar-nos. Es tornen els pilars de la nostra personalitat i això ho reflectim inevitablement en la nostra interacció social. Podem passar de ser alegres a estar tristos, o també de ser actius a ser totalment passius; és a dir, ens envaeix el malestar i ho expressem amb la parsimònia. Ens movem lentament, sense ànims i els nostres pensaments estan dominats per la negativitat o, si més no, per la desil·lusió. Per tant, estem reflectint un estat depressiu, ho mostrem amb les nostres paraules i la conducta no verbal (mirada i postura corporal). I. paral·lelament, també comencem a deixar de banda les coses que ens agraden.

A poc a poc, anem entrant en l’apatia, només tenim ganes d’estar sols i en moltes ocasions, encara que estiguem envoltats de més gent, mentalment no estem presents, tenim la mirada perduda, divagant entre la gent. Som incapaços de centrar-nos en els temes de conversació, però, això no obstant, és el comportament dels adults, perquè el dels adolescents difereix bastant i el dels infants menors de 14 encara més. Amb relació als adults, estaríem parlant del moobing (assetjament laboral) i la diferència bàsica entre els tres grups és la seva manera d’afrontar el problema, la situació conflictiva. La maduresa cerebral és la que determina, en part, com interpretem la realitat i consegüentment com ens comportem. 

Aleshores, la majoria d’adults ho farà com ho he descrit anteriorment: per la seva banda, molts adolescents es tornen rebels o abusen de les drogues legals: alcohol, tabac i els medicaments psiquiàtrics dels pares (antidepressius i ansiolítics). Molts prenen somnífers per així dormir i oblidar-se temporalment dels problemes. La part més desconeguda, però, és la relació amb els menors de 14: ells es tornen hiperactius, un comportament totalment diferent dels altres dos, i, malauradament, dona a confusió. Cap adult, professors o els mateixos pares se n’adonen i, per tant, no poden actuar per ajudar a l’infant. Certament, la hiperactivitat forma part dels símptomes de la depressió infantil, el menor no sap què li està passant i per evitar pensar, prefereix no parar quiet. Igual que l’adolescent vol dormir tot el dia o embriagar-se per no pensar, ell busca qualsevol activitat per evadir-se.

Per tant, si tenim la sort d’adonar-nos a temps, una manera de modificar aquest comportament és ajudant-lo a millorar la seva autoestima. Ha de comprendre que tots som diferents, ni millors, ni pitjors. Per exemple, Cristiano Ronaldo i Messi són molt diferents, un és europeu i l’altre americà, però igualment tots dos han triomfat futbolísticament. També tenim Barack Obama i Donald Trump, un és negre i prim i l’altre és blanc i gras, però, així i tot, ambdós han sigut presidents del mateix país. Així doncs, ser diferents no és cap inconvenient per aconseguir els nostres objectius personals.