La ciència de la Bíblia
Adam i Eva. David i Goliat. Jesús i els fariseus. Els fets de les parelles més famoses i divertides de la narració rosa bíblica gaudeixen, al més segur, d’una bona explicació científica. La gent d’aquell temps potser no podien arribar al fons de la qüestió amb les eines de què disposaven, però modernament es poden plantejar algunes hipòtesis. Vegem-les. En efecte, David podria molt bé haver mort Goliat, tal com explica el relat del capítol 17 del primer llibre bíblic de Samuel. En realitat, si bé la fona potser no és una arma molt poderosa, en canvi, cal comptar que les roques de la Vall d’Elah tenen una gran concentració de sulfat de bari, cosa que les converteix en extremadament denses, fortes i pesades. Un bon palet, tirat amb precisió, audàcia pròpia dels pastors, podria haver ferit fàcilment Goliat, tal com segurament succeí. Oi més, com que s’explica que Goliat era un gegant, seria molt probable que patís acromegàlia, a causa de la sobreproducció de l’hormona del creixement amb les consegüents disfuncions que comporta; com el gegantisme de Richard Kiel, que feia d’alçada 2,17m; el dolent de James Bond a «Moonraker», del 1979.
Aquesta degeneració pot causar problemes de visió generals i manca de visió perifèrica en particular. La manca de perspectiva del gegant palestí podria haver donat un clar avantatge a l’insignificant David qui, armat amb la seva fona, hauria tocat el seu enemic en el punt precís, amb una arma contundent i gaudint de l’avantatge d’atacar-lo pel lateral. Segur que el van assessorar degudament i, d’aquesta feta, David es va convertir en el rival del rei Saül i futur rei d’Israel. Jesús seria descendent del mateix rei David (Mt 1).
Per a la Bíblia, la sang s’identifica amb la vida. La vida pertany a Déu, i per aquesta raó no es pot manipular, ni tan sols consumir; Lv 17,10-16 una llei, aquesta, encara vigent en la comunitat dels Testimonis de Jehovà, per a qui estan prohibides religiosament les transfusions. Perdre la sang per una ferida esdevé un risc evident per a la vida entera, sigui per l’amenaça de mort, sigui pel risc d’infeccions. Si la humanitat antiga no coneixia l’existència de virus, bacteris o dels components de la sang, en canvi, s’adonava de les conseqüències de les ferides i malalties. Una altra conclusió d’aquesta observació convertida en llei és que certament les criatures no poden viure sense sang.
La ciència antropològica conclou sobre el monogenisme, és a dir que tots els humans tenim un antecessor biològic femení anomenat «Eva mitocondrial», que precedeix la nostra espècie dels Homo sapiens. Tots venim d’Àfrica i tots provenim d’una primera parella humana o, si més no, d’un reduït grup d’homínids, tal com recordàvem més amunt, amb l’encíclica anomenada «Humani Generis». Amb tot, la sang ens connecta amb totes les criatures vives. Ja ho deia el llibre del Levític, un dels textos bíblics més antics i primaris: Lv 17,10: «Si un israelita o un immigrant que resideix entre vosaltres menjava sang de qualsevol animal, jo, el vostre Déu, em posaria contra ell i l’exclouria del seu poble». 11: «Perquè la vida de tot ésser vivent està en la sang. Jo us concedeixo de vessar la sang sobre l’altar perquè expieu per les vostres vides: la sang permet d’expiar, perquè oferir la sang és oferir una vida».
Els comportaments higiènics resulten molt importants, tal i com s’ha demostrat al llarg de la història. La recent pandèmia ha aconseguit convertir molta gent en experts a l’hora de rentar-se les mans i evitar els contactes antihigiènics innecessaris a l’hora d’evitar els gèrmens i les malalties, d’altra banda inevitables. Normalment, els rituals i manaments religiosos solen assenyalar manta normes i costums per mantenir una vida sana; sigui amb prohibicions alimentàries, sigui amb costums higiènics com l’aïllament, que dissol la propagació de malalties. Al llarg de la història s’han realitzat nombroses quarantenes.
La Bíblia recomana aïllar la persona afectada durant una setmana i, si no millora, aïllar-la encara durant set dies més (Lv 13,1-5). En realitat, el capítol tretzè del llibre del Levític es pot considerar tot un tractat de prevenció davant les malalties que afecten a la pell, començant per la lepra, les cremades, les malalties del cabell, les erupcions benignes, la calvície o la floridura de la roba. Elevar les normes sanitàries a un caràcter diví, amenaçant de càstig suprem en cas de transgressió, havia d’ajudar a mantenir en els seus límits les amenaces contra la salut. Per exemple, diu en cert moment Lv 13, 27: «Qui toqui un cadàver d’un animal, quedarà impur fins al vespre i, 28 a més, qui tragini un d’aquests animals morts, es rentarà bé la roba». L’home antic resultava insospitadament savi.