La síndrome de l’impostor
La síndrome de l’impostor és un fenomen psicològic que afecta persones que, malgrat aconseguir èxits i reconeixements evidents, dubten de la seva pròpia competència, senten que no mereixen els seus èxits, sovint subestimen les seves habilitats i tendeixen a atribuir els seus èxits a la sort o a factors externs, cosa que contribueix a la persistència d’aquest patró de pensament autodestructiu.
Tota mena de persones poden experimentar la síndrome de l’impostor. La síndrome no és exclusiva dels empleats que tot just comencen la seva carrera professional. Els empleats que tenen llocs de més jerarquia tenen més probabilitats d’experimentar-la. Sembla, a més, que és més freqüent entre dones. Alguns estudis estimen que gairebé el 70% dels treballadors de tot el món han manifestat aquesta síndrome en algun moment de la seva vida.
Segons l’especialista de la síndrome de l’impostor, la doctora Valerie Young, hi ha cinc grups de persones més propenses a patir la síndrome:
—L’expert: Aquestes persones solen sentir por de no comptar amb tots els coneixements necessaris per afrontar la seva feina, així solen estar buscant contínuament cursos i certificacions.
—L’individualista: Es tracta de persones que eviten demanar ajuda, ja que creuen que en fer-ho estan sent pitjors a la feina.
—El perfeccionista: Es caracteritza per un sentiment d’insatisfacció constant amb la feina feta.
—El geni: Són persones que senten que no són bones en res.
—El superheroi o superheroïna: Aquestes persones senten la necessitat constant de fer més que els altres i millor. Necessiten demostrar-se que poden amb tot i fins i tot amb part de la feina dels altres per sentir-se bé amb ells mateixos.
Les principals característiques de la síndrome de l’impostor que ajuden a detectar-la són les següents:
—Sentiments d’autodubte i d’inseguretat.
—Atribuir l’èxit a factors externs.
—Por de ser descobert.
—Perfeccionisme.
—Dificultat per acceptar afalacs/reconeixement.
—«Sobre compensació» treballant més fort que els altres.
La diferència entre la síndrome de l’impostor i la baixa autoestima és que la síndrome de l’impostor se centra en la sensació de ser un frau, mentre que la baixa autoestima se centra en la sensació de no ser prou bo. Les persones amb baixa autoestima poden tenir problemes per acceptar afalacs i reconeixement, però no senten que estan enganyant a ningú. Tot i això, és important destacar que la síndrome de l’impostor i la baixa autoestima poden coexistir, i que les persones amb la síndrome poden tenir una baixa autoestima en general.
Causes i factors de risc associats a la síndrome de l’impostor:
—Tendència al perfeccionisme.
—Exageració en la preparació de qualsevol cosa.
—Por al fracàs.
—Diàleg intern negatiu.
—Autoexigència desmesurada.
—Obsessió amb els errors del passat.
—Sensació d’incompetència i dubte sobre les capacitats pròpies.
—Por de ser exposat com a impostor.
—Missatges negatius de la infància.
—Comparació constant.
—Canvis significatius a la vida (nou treball o nou rol a la vida).
—Discriminació i estereotips.
Combatre la síndrome de l’impostor implica un procés d’autoreflexió i de canvi de patrons de pensaments negatius. Aquí comparteixo algunes estratègies efectives que inclouen:
—Centrar l’atenció en els fets.
—Buscar evidència.
—Canviar de perspectiva.
—Reconeixement i acceptació.
—Identificar i desafiar els pensaments negatius.
—Entrenar el fracàs.
—Canviar els paràmetres d’avaluació.
—Parlar amb algú de confiança.
—Practicar l’autocompassió.
—Celebrar els èxits.
—Enfocar-se en l’aprenentatge i el creixement.
—Establir metes realistes.
—Buscar suport professional.
Per acabar, i com a primer pas a l’acceptació, m’agradaria recordar que els éssers humans no som perfectes. El fet de cometre errors no està malament, el que és erroni és no estimar-nos a causa d’ells. Acceptem la por, però no deixem que aquesta prengui el control!