Àlex Fusté Economista en cap Andbank

S’han celebrat els resultats electorals de França com si hi hagués hagut un gran guanyador quan, en realitat, l’electorat ha mostrat una clara intenció de no ser governat per cap bloc específic, sigui d’esquerra, centre o dreta.

L’assemblea nacional serà dominada per tres blocs a parts gairebé iguals. Veuran xifres variades en xarxes sobre escons, la majoria errònies. Els dic com queda l’Assemblea: 180 escons per al bloc d’esquerres (França Insubmisa, socialistes, verdes i comunistes), 162 escons per al grup de Macron (Ensemble), i 143 per al Reagrupament de Le Pen.

Puc dir, sense por d’equivocar-me, que tenim un Parlament “penjat” en la 5a República, amb cada grup molt lluny (massa) dels 289 escons necessaris per a formar un govern de bloc. Ara li toca al president desfer la malifeta, i podria procedir de tres formes:

1.    Un govern en minoria de l’esquerra: Si tira endavant, aquest bloc intentarà adoptar programa d’impostos i despeses que probablement resulta en una explosió del spread OAT-Bund, així com una caiguda important del Equity francès (especialment els valors considerats com a “víctimes nacionals”, per ser els més exposats a la política francesa). Es pot governar en minoria? Jean-Luc Mélenchon ha suggerit governar mitjançant decrets, emparat en l’article 49 de la Constitució. Tanmateix, això crearia un entorn polític molt inestable. No és la millor manera de governar fer-ho a base de decrets. Cada nova llei estaria exposada a una moció de No-confiança (on Melenchón necessitaria almenys 100 abstencions de la resta de blocs si vol sortir airós). Això és tranquil·litzador des del punt de vista del mercat. Si bé la Constitució et permet governar via decrets, hi ha límits reals per a aquesta pràctica.

2.    Una coalició de Centre (sense l’esquerra Insubmisa): L’aritmètica afirma que això és possible. El LFI de Melenchón i el RN de Le Pen van sumar en conjunt 220 diputats, cosa que significa que hi ha 330 escons basculant al voltant del centre polític. De prosperar, els inversors donarien la benvinguda a aquesta solució, donant lloc a un estrenyiment del spread OAT-Bund i un petit ral·li del equity (5%-10%). Per descomptat, aquesta possibilitat no és fàcil d’armar. La tradicional falta de cooperació política a França no la recolza, i existeixen profundes diferències entre aquests partits de “centre” sobre qüestions clau com el paper de l’energia nuclear en el mix energètic francès, o la reforma en l’edat de jubilació. No obstant això, si alguna vegada hi ha hagut un moment adequat per al pacte (i les cessions), és precisament aquest. Ses senyories són conscients (crec) i això augmenta les possibilitats per a aquesta solució centrista, en la meva humil opinió.

3.    Govern tecnòcrata: Aquesta serà la tercera opció de Macron. Si finalment cap de les dues opcions anteriors veu la llum, el president buscarà nomenar un govern de naturalesa tecnòcrata liderat, probablement, per un primer ministre no polític i amb un mandat estret que li permeti passar només lleis com el pressupost (i poca cosa més). Aquesta solució hauria d’estendre’s per almenys un any i, al meu entendre, resultaria en un efecte favorable per als actius francesos: estrenyiment tant en la prima de risc del bo OAT com en el Equity.

Assignant possibilitats a cada escenari, crec que el 2 i el 3 s’emporten la majoria, amb un 35% de probabilitat cadascun. Per què? 

Com ja anticipés Giuseppe Tomasi en la seva novel·la El Gatopardo, “Tot ha de canviar perquè res canviï”. 

En aquesta obra inspirada a la Itàlia del segle XIX, un dels personatges, un noble anomenat Falconeri, diu aquesta frase per a justificar el seu suport a les forces revolucionàries de Garibaldi, malgrat pertànyer a l’aristocràcia que tradicionalment s’oposava als canvis. Amb aquesta cita, l’autor captura la irònica idea que els canvis aparents són precisament necessaris per a mantenir l’estructura fonamental del poder. En un context polític, la frase subratlla la naturalesa de les elits, que poden acceptar (i fins i tot promoure) canvis superficials per a assegurar que la seva posició dominant no es vegi substancialment alterada. Una estratègia efectiva que consisteix a promoure transformacions cosmètiques que puguin ser utilitzades per a evitar canvis profunds.

Pertany Macron a aquesta mena d’elits? La veritat és que un no pot evitar preguntar-se si Macron porta ja massa temps provant les mels del poder com per a deixar que uns altres li usurpin tal distinció. Mirant els esdeveniments recents des d’una altura convincent, no em resulta forassenyat pensar que el president ha utilitzat aquest aforisme sobre l’adaptabilitat de les estructures de poder, adoptant canvis per a preservar l’statu quo.

Una lectura sobre l’impacte en mercats. Conclusions principals:

1.    Una assemblea nacional penjada (com la que ha acabat resultant) redueix significativament les possibilitats de polítiques disruptives. Això no és dolent.

2.    Qualsevol dels escenaris (al meu entendre) més probables, resultaria en un efecte balsàmic per als actius francesos.

3.    Em puc equivocar i desenvolupar-se l’escenari 1 (al qual assigno un 30% de probabilitat). Al cap i a la fi, i com ja vaig avançar, les qualitats que precisa un líder per a ser acceptat pels francesos són legalitat i legitimitat, i Macron perdria tota legitimitat si no oferís al bloc d’esquerres la possibilitat de governar en minoria. En tal cas, estic convençut que les primeres decisions d’aquest govern serien desfer parts de la reforma laboral de Macron, i probablement modificaria l’estructura dels impostos al capital. En aquest cas, molt em temo que el mercat li ho podria prendre malament.

Sigui com sigui, els puc assegurar que els actius francesos (i europeus) no estaran com fins avui per molt de temps.