Omar el Bachiri Psicòleg clínic

És un fet bastant comú: adonar-se que hem perdut alguna cosa, persona o situació privilegiada quan ja no la tenim. És molt trist penedir-se d’haver deixat o perdut una feina, un ésser estimat, un estatus social, un lloc de residència, etc., pel simple fet de no haver-ho valorat prou quan ho teníem. Però és clar, això és impossible de fer si no ens autovalorem primer, si no ens assignem un valor determinat per poder interactuar socialment sense dependre de la valoració externa, ja sigui de l’opinió de la parella sentimental, familiars, amics, companys de feina, etc. Després, una vegada coneixem el nostre valor, serem més realistes amb els objectius que vulguem aconseguir: estar amb algú en concret, un cercle social específic, tenir cert vehicle, una feina determinada, etc. 

Això és així perquè coneixent-nos, sabem com treballar les nostres debilitats i, paral·lelament, també potenciar les nostres virtuts, donant com a resultat un llindar més elevat a la frustració. Igualment, coneixent-nos millor, tenim més clar què busquem i què no volem de l’altra part, allunyant-nos així dels mals de cap. Posem per exemple que tenim una feina que ens satisfà personalment, ens guanyem bé la vida i l’ambient laboral no està malament, però passats uns anys, ja no ens agrada tant. I no és que estiguem desmotivats, sinó que ja no anem a treballar tan il·lusionats. Aleshores, veiem una oferta laboral interessant i decidim agafar-la, però passats uns mesos ens penedim de la decisió presa perquè ens adonem que no estàvem tan malament en la feina anterior, trobem a faltar el seu ambient laboral o les seves condicions socials o econòmiques.

Hem actuat moguts per les emocions, sense parar-nos a pensar que moltes vegades el malestar no prové de la feina, sinó, d’haver oblidat el motiu principal de per què la tenim: és econòmic, satisfacció personal, estatus social, comoditat? Això, per una banda, i per l’altra està el fet de no gaudir dels beneficis buscats; és a dir, si buscàvem el sou, l’horari, el bon ambient laboral, la proximitat de casa nostra, etc., aleshores el no haver aprofitat d’ells provoca que ara que no els tenim, els enyorem. Igual que amb l’exparella sentimental, els antics amics o els ambients que freqüentàvem. Si en el seu moment no els hem gaudit, ara que els veiem, però no podem accedir-hi, és quan els trobem a faltar. 

Amb això vull dir que quan tinguem les coses o estiguem amb les persones que desitgem, hem de gaudir-les perquè la inversió econòmica o emocional ha de donar els seus fruits. No té sentit haver destinat diners o temps en aconseguir els nostres propòsits i ara que els tenim, perdre l’interès perquè no fer-ho és la causa principal de la seva enyorança una vegada els perdem. És a dir, si estem gaudim-los, però amb el temps es trenquen o es perden, la sensació de malestar no serà tan accentuada perquè ens quedarem amb les sensacions positives d’haver interactuat amb ells.