Jaime Mesas

Aquesta setmana volem compartir amb els lectors la Sentència número 1/2024 de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia del Principat d’Andorra en relació amb la consideració donada a les autoliquidacions, en el sentit en què les mateixes no són actes administratius i no poden ser objecte de recurs administratiu, sense perjudici que l’interessat sol·liciti la seva rectificació.

La part agent va interposar recurs en via administrativa contra l’autoliquidació presentada per la transmissió d’un immoble. Recurs que fou inadmès per la CTT per entendre que una autoliquidació no és un acte administratiu i aquesta decisió ha estat confirmada per la sentència apel·lada.

Contràriament, la part agent -ara apel·lant- sosté que l’autoliquidació sí que és un acte administratiu i que, en conseqüència, sí que pot ser objecte d’un recurs administratiu. Plantejada així la controvèrsia, es pot avançar que el recurs d’apel·lació ha de ser desestimat.

En efecte, l’art. 81 de la LBOT defineix l’autoliquidació com la declaració en què, a més de comunicar informacions, l’obligat tributari fa les operacions de qualificació i quantificació necessàries per determinar i per ingressar l’import del deute tributari i de la quantitat que escaigui ingressar, retornar o compensar, mentre que l’art. 83 del mateix text legal, defineix la liquidació com l’acte administratiu mitjançant el qual l’òrgan competent de l’Administració Tributària realitza les operacions de qualificació i quantificació de l’obligació tributària, i determina l’import del deute tributari. És a dir, en el primer cas -autoliquidació- estem davant d’un acte del mateix interessat, mentre que en el  segon -liquidació-, d’un acte administratiu.

Corrobora aquesta conclusió la definició que del concepte “acte administratiu” en feia l’art. 31 del Codi de l’Administració del 29/03/1989, aplicable per raons temporals, i art. 29 de l’actual Codi de l’Administració, text consolidat aprovat per la Llei 14/2023, és a dir, que un acte administratiu és una manifestació de voluntat d’una autoritat, col·legial o personal, i, per a ésser vàlid, ha d’haver estat dictat en virtut d’una competència segons dret i per una autoritat o agent que tingui regularment atribuïda aquesta competència.

Corol·lari de la premissa que una autoliquidació no és un acte administratiu sinó un acte del propi interessat, és que no pot ser objecte d’un recurs administratiu. En efecte, l’actual art. 129.1 del Codi de l’Administració, disposa que tota persona que es consideri perjudicada per un acte o una resolució de l’Administració pot interposar-hi recurs en via administrativa.

De fet, quan un interessat presenta un escrit que qualifica com de recurs administratiu contra una autoliquidació, en el que en realitat el que es vol és que aquesta es revisi, l’Administració, a la vista del seu contingut i de les pretensions que s’hi formulen, pot interpretar que, tot i el nomen iuris que l’interessat pugui haver emprat, de fet el que vol és sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació i tramitar-la com a tal, o bé adreçar-se a l’interessat per tal que aclareixi si en realitat vol sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació.

En conseqüència, cap pronunciament es va poder fer per aquest Tribunal sobre si les autoliquidacions eren o no actes administratius recurribles en les que mai s’ha afirmat que les autoliquidacions fossin recurribles en via administrativa, sinó que cal acudir al procediment de rectificació i substitució de declaracions i autoliquidacions previstes a l’art. 82 de la LBOT.