Així s’educa els fills i així es comporten
Tot i haver-hi moltes maneres d’educar als fills, totes tenen en comú quatre pilars: el democràtic, l’autoritari, el permissiu i l’indiferent. Aleshores, segons la personalitat, economia i nivell cultural dels pares, en fan servir un o un altre. Encara que moltes vegades es puguin barrejar, sempre hi ha un pilar dominant. Igualment, ben segur que tots els pares ho fan amb tot l’amor del món i volen que els fills siguin futurs adults responsables, treballadors i educats, però cada manera d’educar obté els seus resultats i d’això vull parlar en l’article.
Així doncs, l’autoritari és una educació militar, és jeràrquica, en la qual els pares no tracten als fills de tu a tu, sinó, què ho fan des del poder, apliquen un control excessiu sobre la seva vida i, a més, són inflexibles. No deixen marge per a la negociació, atès que no existeix la comunicació bidireccional. Ells manen i els fills han d’obeir i no fer-ho, comporta ser castigats. Per consegüent, surten fills submisos, amb baixa autoestima i poca autoconfiança. Això sí, molt obedients, però per por a represàlies i no per amor. Igualment, també poden sortir al contrari: rebels i agressius, i descarregar la seva ira contra els més dèbils.
Per la seva banda, el permissiu és el que crea la majoria dels fills agressors i prepotents. Amb aquest pilar es creen éssers indefensos i que no saben enfrontar-se a les situacions conflictives i, malauradament, acaben frustrats. És totalment contrari a l’anterior, hi ha molt d’afecte, però gens de control sobre els fills, no existeixen els límits. Són els reis de la casa, i per això se’ls ha de donar tot fet, no sigui que s’equivoquin i ho passin malament. Aquí és on veiem els típics pares que van a l’escola a encarar-se amb el professorat: «El meu fill és el millor i tu no ets ningú per dir-li res».
Seguidament, està el pitjor dels quatres, l’indiferent, i és que amb aquest surten fills amb grans mancances emocionals i d’afecte. Se senten desprotegits i, per tant, són molt submisos i malauradament se’n van amb la primera persona o grup que els presta una mica d’atenció. Després i referent als pares, són gent què prioritza la seva a vida a la dels fills i a sobre, volen que l’escola els eduqui perquè pensen que no és feina seva fer-ho. Malauradament, minimitzen qualsevol problema que puguin tenir, donant com a resultat fills sense ambicions personals i apàtics.
Per acabar i parlant del democràtic, és el que millor resultats dona, s’educa amb amor i valors, hi ha un control, però és flexible, es negocia amb els fills i es demana la seva opinió. Per tant, es tenen compte les seves necessitats i no es fa servir tant el càstig, sinó més aviat el reforç negatiu i el positiu. El problema del càstig, és que arriba un punt que perd força perquè si l’infant dona per fet que serà castigat igualment, abandona qualsevol esperança de millora. En canvi, amb el reforç positiu i el negatiu entén que el seu comportament pot ser beneficiós però també perjudicial.