Troia
«Tant de bo, no m’haguessin convençut de crear la humanitat. Sabia que era un error!» es digué Déu al final de la història de Troia, bellament relatada per Stephen Fry (1957), en una darrera edició en prosa de la Ilíada d’Homer; una obra que hem de situar al segle VIII aC. Com a tal, significa el veritable text fundador de la cultura occidental. Al llarg de la meva vida, he intentat llegir la història. A casa mateixa guardo dos exemplars diferents en català: el de Miquel Peix, del 1978, i el de Manuel Balasch per Proa, del 1997. No obstant això, un servidor no havia aconseguit acabar mai la lectura, com a màxim 150 pàgines de 650. Gairebé impossible seguir sense perdre el fil i deixar-se perdre per una trama carregada de personatges humans i divins que s’entrellacen, cridant-se els uns als altres constantment.
Ambdues versions catalanes s’imprimiren seguint els polits hexàmetres, poètics, rítmics, de màxima semblança amb l’obra d’Homer, qui la va estructurar en 24 cants, narrant els 10 anys que durà la guerra de Troia, amb el setge a la ciutat d’Ílion per part de les tropes aquees; és a dir gregues, com a resultat d’un pacte plantejat per Ulisses per als reis de l’univers hel·lènic, entre els quals cal comptar Agamèmnon i el seu germà Menelau. El text original està preparat, en efecte, per tal de ser recitat per especialitzats rapsodes, un dels quals podria molt ben ser el polític britànic Boris Johnson (1964). A YouTube es pot trobar el retall de les vigílies del Nadal de 2019, en el qual es posa a pronunciar de memòria i en el grec escrit d’Homer el parell de pàgines inicials del relat.
Sens dubte, la història d’Homer constitueix un dels fonaments de la nostra cultura occidental, situada als confins del Mediterrani, entre les dues penínsules hel·lènica i anatòlica, prop de l’estret del Bòsfor, Dardanels, del Pont i del Mar Negre. Doncs bé, Stephen Fry ha aconseguit una versió totalment recomanable en 350 pàgines, les quals m’he empassat en un parell de tardes, sense perdre de vista la constant visita de les imatges de la ja immortal pel·lícula del 2004, amb Brad Pitt com Aquil·les, Eric Bana com Hèctor i Orlando Bloom com a Paris, mentre l’Helena la representava la Diane Kruger. Així doncs, Aquil·les, el millor guerrer aqueus, abandona els combats, ofès per la sostracció de Briseida per part d’Agamèmnon, una jove guanyada com a botí de guerra. Amb aquell abandó i dels seus soldats mirmídons, els grecs patiran grans calamitats, essent les seves naus a punt de perir incendiades pels troians.
Davant la impassibilitat d’Aquil·les en les desgràcies aquees, Pàtrocle, el seu millor amic, fins a quin punt el seu amant, li demanarà les seves armes i permís per a participar en la batalla. Aquil·les, a contracor, li ho concedirà. Pàtrocle, després d’aconseguir grans gestes bèl·liques, serà occit, amb l’ajut d’un déu, per Hèctor, fill gran de Príam i el millor guerrer troià, el qual gosarà fins i tot de vestir impunement les armadures d’Aquil·les. La mort de Pàtrocle farà tornar Aquil·les al combat per tal de venjar el seu amic, perquè en singular combat venci Hèctor. El cadàver del vençut serà arrossegat repetidament davant les muralles de Troia, però el seu cos no patirà cap mena d’erosió, ni d’atac per part d’animals, ni molt menys la putrefacció. Com a heroi de Troia, se li atorga el do de la incorruptibilitat. No obstant això, el rei Príam, amb una maniobra tan audaç com arriscada, aconseguirà la clemència d’Aquil·les i podrà retre al seu fill els honors funeraris. La història del cavall finalitza amb la destrucció de la gran ciutat emmurallada, la qual guardava l’estret del Bòsfor i Dardanels per cobrar els deguts peatges, amb una fi de foc, sang i fetge, que fa exclamar al déu pare el seu penediment a l’hora d’haver creat la humanitat.
On cal situar Troia, la Ilíada? En la història, en el mite, en la literatura, en l’èpica o en totes elles alhora? En realitat, la nostra civilització, com totes les altres, es troba basada en grans històries èpiques, que cal adornar convenientment, tal com demana Gàndalf al Hòbbit, en un altre relat èpic del retrat del segle XX europeu. De fet, totes les històries estan basades en la realitat, perquè d’alguna manera expressen la natura humana i els seus infinits replecs psicològics i espirituals. Fins i tot cal situar el relat bíblic judeocristià en aquesta òrbita, perquè acaba fonamentant els comportaments, sentiments i decisions, sempre complexos, paradoxals, sovint increïbles i difícilment comprensibles. Com és que hem arribat fins aquí?
Davant de la fatalitat expressada per la narració de la guerra de Troia, en la qual s’aboca el costat més obscur dels humans i dels déus, creats a imatge humana, cal contraposar-hi precisament la història bíblica, carregada d’optimisme: «Déu veié que tot era molt bo» (Gn 1,31), que és salvable, bonic i agradable. Si quelcom ho espatlla, seran les males decisions.