Alex Montero

El nostre país acomiadava la setmana passada sota l’anunci d’uns talls de frontera per part de l’associació agrària catalana Revolta Pagesa, en un nou cop de taula per part de la petita i mitjana pagesia per garantir la viabilitat del sector davant les grans empreses estrangeres que, cada cop més, s’estenen per tot el territori europeu. Una notícia que va impactar en totes les esferes andorranes, sense possibilitat de marge per part dels diferents actors polítics per evitar l’inevitable: una afectació directa que va incidir en les rutines tan marcades de molts ciutadans del país.

En el meu cas, puc afirmar que sempre he tingut especial empatia per les causes socials, especialment per aquelles que afecten els grups més minoritaris del nostre prisma social. No crec que sigui una qüestió per la qual mereixi un cert reconeixement, però sí que és important posar-ho en context per entendre el que exposaré a continuació. I és que malgrat ser plenament conscient de la lluita per la qual estan travessant els pagesos dels nostres països veïns, no podré mai donar ales a aquelles protestes en les quals els interessos d’uns passen per damunt de les necessitats d’uns altres. 

Tallar durant 24 hores la frontera amb Espanya és el que, en alguns casos, podríem anomenar com una bona ‘putada’. O arribaves a estar aquí dins abans de les 10.00 hores de dilluns, o ja no tocaves sòl andorrà fins dimarts a la mateixa hora. O això és el que es preveia, perquè la realitat és que no van ser pocs els que es van quedar fora i tots van decidir tenir la ‘brillant’ idea d’intentar entrar al país a l’hora esmentada, tenint com a conseqüència directa un col·lapse de prop d’una hora des de la Seu d’Urgell fins a la Farga de Moles. Ni en les millors pel·lícules.

A més, una d’aquestes ‘putades’ sempre ve acompanyada d’una sèrie de circumstàncies i situacions que són certament surrealistes. Recordo un amic de la família que ens comentava que es va plantar davant dels pagesos manifestants amb la seva motocicleta, demanant que el deixessin passar perquè havia d’anar a cuidar el seu cavall. La resposta va ser clara: «Et deixem passar, però t’acompanyem per garantir que ens estiguis dient la veritat». Finalment no va ser així, però el surrealisme a la situació no el treu ningú. En quin moment van passar de ser pagesos a agents de Policia?

I és que la realitat és que els talls d’aquest dilluns van posar en relleu el que tantes vegades succeïx en la nostra societat: els interessos per sobre de les necessitats. Ningú ens pot treure el nostre dret a deixar-nos fora de la nostra llar durant 24 hores ni tallar-nos l’accés a una llibertat de la qual tots, en major o menor mesura, som propietaris. Per descomptat que s’ha de donar un cop de taula perquè les institucions governamentals reaccionin, però això no ha d’implicar ficar a tot un país en un compromís d’aquest caliu. Comentaven que en protestes com aquestes el que esperen és que la ciutadania s’adhereixi, però després del viscut, sincerament ho dubto. Efecte contrari ho anomenen.