Criar sense tribu
En l'actualitat, cada vegada són més les dones que decideixen viure la seva maternitat en solitari, atenent a diferents causes. Bé per una ruptura sentimental, bé perquè no han volgut esperar a trobar una parella ideal per complir el seu desig de ser mare, o bé perquè simplement han optat en fer-ho sense parella. I no és impossible, tal com reflecteixen els estudis realitzats sobre el tema. Criar als fills sola no influeix en el rendiment acadèmic ni en el desenvolupament dels fills i filles, i ells creixen igual de feliços que si ho fessin en una llar on hi ha dues figures paternes.
Però aquesta no és l'única realitat de criar en solitari. Hi ha molts casos en els quals educar en solitari no es correspon a la decisió de voler fer-ho així, sinó que és una conseqüència d'altres decisions o esdeveniments. I és que és un fet que, des de fa molt de temps, hi ha hagut vidus i vídues, pares solters, mares solteres i dones separades o abandonades pels seus marits o pares divorciats que tenen la responsabilitat de cuidar descendència per si mateixos. Així que si bé és cert que el model més habitual és el de la paternitat compartida entre dos progenitors (amb les combinacions de gènere que siguin), i on destaquem per sobre de la totalitat de combinacions el patró de "pare i mare", el nombre de persones que crien sense aquesta pluralitat; és a dir, sense tribu, cada vegada és més gran.
Si fem cas del que diuen els ‘experts’, els psicòlegs ho tenen clar, i ens recalquen el que intuïm com més evident: compartir la criança en parella és molt millor. Ja que després d'un divorci, una separació o una defunció, en l'aventura en solitari que s'inicia, t'has d'encarregar tu sol de tot. Has de fer la compra, has de portar els fills a l'escola, has d'anar a treballar, has de fer les feines de casa, has d'ajudar-los amb les tasques escolars, has de solucionar els seus conflictes, has de portar-los al metge i un sense fi de coses més. I és evident que, en general, no sempre estaràs sol, i hi haurà persones que donaran el seu suport, però no per això resulta quelcom fàcil. I més, si partim d'una separació complicada o d'un esdeveniment traumàtic, com una malaltia o un accident que ha tret a un dels progenitors de l'equació.
Criar en solitari és esgotador, tan física com mentalment. I és que els fills irrompen en la nostra vida amb la potència devastadora d'un huracà, per arrasar amb totes les nostres rutines i satisfer les seves necessitats. Costa arribar a tot arreu, costa no perdre els nervis, però sobretot costa qüestionar-se si ho estàs fent bé. I és que el pare o la mare que cria en solitari s'acostuma a preguntar si realment estar fent el correcte, i els dubtes són tan freqüents que sovint l'envaeix un sentiment de culpa.
Però no ens podem donar per vençuts, hem d'aprendre a conciliar el paper de mare/pare amb la vida laboral, que de per si ja requereix una dosi alta de valor i força. No ens hem de veure com el pare o la mare que de vegades falla als seus fils, sinó com el superheroi o superheroïna que fa tot el que pot (i com diu la dita "qui fa el que pot, no està obligat a més"). I si en algun moment decaiem, sempre trobarem al voltant gent que ens sorprendrà donant-nos el seu suport. Que criar fills en solitari sigui complicat, difícil i esgotador, no vol dir que ho fem malament.
I avui acabarem amb una frase d'un dels més importants físics de la història, Albert Einstein, que diu "si vols que els teus fills siguin intel·ligents, llegeix-los contes de fades. I si vols que siguin molt més intel·ligents, llegeix-los més contes de fades". I és que el més meravellós que podem fer a l'hora de criar és obrir la ment dels nostres fills, i amb la seva imaginació qualsevol model de família que aconseguim crear i mantenir serà perfecte per ell; encara més, serà el millor.