Amor líquid o volatilització dels vincles emocionals
Segur que darrerament heu sentit parlar en alguna ocasió sobre l’amor líquid, sense acabar de saber de què es tracta exactament aquest tipus d’amor. Doncs bé, aquest terme el va crear el sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman, allà pels volts dels anys 1950, per descriure el tipus d’amor en la societat moderna, caracteritzat per la seva fugacitat i transitorietat. I és que les relacions humanes, però sobretot amoroses, han passat de ser consolidades a ser líquides. Un individu es relaciona amb un altre, per després rebutjar-lo i relacionar-se amb un altre de diferents característiques, al qual tornarà a rebutjar per repetir la història. És a dir, s’estableixen vincles superficials i curts, de tal manera que el compromís emocional passa a ser nul.
D’aquesta forma, les persones tenen major capacitat d’elecció i llibertat, però també experimenten una sensació d’inseguretat i vulnerabilitat, precisament a causa d’aquesta falta de compromís a un termini més llarg. Les connexions són fàcilment descartades quan ja no acompleixen amb les expectatives o quan es troben noves oportunitats. En definitiva, l’amor líquid es basa en la idea que les relacions humanes, i en concret les de parella, s’han tornat més líquides en comparació amb les estructures socials més sòlides i estables que teníem al passat, com el matrimoni o la comunitat tradicional. Establim relacions que, com l’aigua, sempre troben la manera d’obrir-se camí entre els esqueres per acabar desapareixent, sense romandre ni solidificar-se enlloc.
Aquestes relacions satisfan només desitjos temporals i personals, en definitiva força «egoistes», perquè no busquen construcció ni futur en equip, sinó autocomplaure’s durant un termini relativament curt. Es tracta de relacions instrumentals, intenses, fins i tot poden ser explosives, però sense cap mena de base estable, profunda i duradora. També podem incloure en aquestes relacions les de les persones que tenen dificultat a comprometre’s amb una sola persona i això els porta a la infidelitat, o inclús les famoses relacions obertes, en les quals cada membre de la parella pot experimentar connexions emocionals o sexuals amb altres persones fora de la relació. I si hi ha un punt comú en totes aquestes variants de relacions líquides és que l’atracció sexual exerceix un paper molt important; de fet, en algunes és l’únic que es desenvolupa.
I si bé les aplicacions de cites són una nova manera de conèixer gent a la societat actual, hem de tenir present que també fomenten aquests tipus de relacions amb vincles fràgils. En aquestes aplicacions ens ensenyen que podem tenir opcions per donar i vendre (una altra cosa és que això després sigui del tot cert), opcions diferents per a cada cap de setmana, per a una trobada intensa, per a un «amor d’estiu» que des del principi ja sabem que s’acabarà, o pel que s’escaigui.
Però tard o d’hora, l’amor líquid té conseqüències per a algun dels membres de la relació o per a tots dos, ja que com abans hem comentat, l’amor líquid genera inseguretat i, en conseqüència, ansietat. Ens trobem amb una insatisfacció emocional, perquè la realitat és que l’ésser humà necessita vincles afectius en els quals confiar i secundar-se, tot i que la societat actual, amb aquesta tendència a la immediatesa i a la velocitat accelerada, que s’escampa per tot arreu, promogui justament el contrari. Les relacions líquides acaben tractant les persones com a objectes — si adquirim un bé defectuós o que no és «completament satisfactori», es canvia per un altre, buscant fins i tot, si és possible, que sigui millor que l’anterior —, d’un ús i ràpid, que finalment acaba minvant, per descomptat, l’autoestima.
La veritat és que a mi, en la societat que ens ha tocat viure, em resulta extremament trist que un gran nombre de relacions neixin amb data de caducitat, com els iogurts. On ha quedat l’amor romàntic, que advocava pel «per tota la vida» d’abans? I si bé és cert que quan inicies una relació no és necessari que t’hagis de plantejar que hagi de ser per sempre, sí que estaria bé que poguéssim pensar que no s’ha d’acabar, que tot i que pugui semblar el mateix, us asseguro que no ho és. I això em fa pensar en un proverbi, o quelcom així, que diu que «desafortunat és aquell que al principi d’una relació amorosa no cregui que aquesta serà eterna», perquè si quan iniciem una relació no pensem que no s’ha d’acabar, estem condemnant-nos al fracàs abans de començar-la.
Així que a mi ningú no em farà pensar que, tot i que hi hagi relacions que no funcionin, i tot i que de vegades l’amor s’acabi, l’amor és la millor de les passions, fins al punt que ens envaeix alhora el cos i el cap. I, per tant, sempre valdrà la pena enamorar-se, i sentir que quan el teu estimat o estimada està al teu costat és com estar al cel. I com deia no sé quin poeta, de sobte arribarà algú que balli amb tu, encara que no li agradi ballar, i ho farà només perquè és amb tu. Així que jo encara creuré en l’amor, inclús en els temps que corren, i procuraré viure les meves relacions amb la màxima intensitat mentre durin. I quan s’acabin tornarem a començar, i qui sap, potser algun dia sí que trobem la relació per a tota la vida; bé, pel que ens queda d’ella.
I ja que avui hem parlat del concepte que ens va introduir en Zygmunt Bauman, acabarem, naturalment, amb una frase del seu llibre que diu «el desig i l’amor tenen propòsits oposats. L’amor és una xarxa llançada sobre l’eternitat, el desig és un estratagema per evitar-se el treball d’ordir aquesta xarxa. Fidel a la seva naturalesa, l’amor lluitarà per perpetuar el desig. El desig, per part seva, escaparà dels grillons de l’amor». I per això, passi el que passi, jo seré de les que encara llença la xarxa...