Alfredo Casas Jurista

Tots saben que el matrimoni, en l’actualitat, és la unió formalment legal de dues persones de diferent o mateix sexe, i és definit com un negoci jurídic de dret de família que es fonamenta en l’autonomia de la voluntat reconeguda constitucionalment (article 13 CA) i regulat en els articles 76 i següents de la Llei qualificada de la persona i família. Respecte a la forma o celebració del matrimoni, la llei contempla el casament civil i el canònic, i com a requisits el consentiment, l’edat mínima i aptitud prèvia per prestar consentiment, essencialment i previ la tramitació de l’expedient matrimonial. Tothom sap i ha vist als nuvis sortint de l’església, del Comú o un notari i ha sigut present a la celebració d’un matrimoni, al que representa sempre una manifestació d’alegria. Però en algunes ocasions aquesta alegria es converteix en una barreja de vaga tristesa, melancolia i dolor sentimental, com diuen els gallecs «morriña» o als portuguesos «saudade», ja que el matrimoni, també es pot autoritzar en cas de perill de mort.

En l’ordenament jurídic andorrà existeix la figura del casament civil en perill de mort, el qual es pot dur a terme en el cas d’imminent perill de mort d’un dels contraents i únicament és necessari la presència de qualsevol cònsol o persona que ell delegui, o per un notari i dos testimonis i sense que s’hagi de tramitar l’expedient previ. Així ho recull l’article 89 de la Llei qualificada de la persona i família. L’ordenament jurídic espanyol també regula aquesta forma de celebració matrimonial (article 52 Codi Civil), però amplia, per raons òbvies, les persones que ho poden celebrar: l’oficial o cap superior immediat respecte als militars en campanya, i el capità o comandant respecte als matrimonis que se celebrin a bord de nau o aeronau. En el primer cas - militars -, com he dit, per raons òbvies, ja que Andorra no té exèrcit i, per tant, militars. I perquè, a més, per raons històriques, pel fet que és un país neutral; en el segon, perquè Andorra, fins no fa gaire temps, no tenia naus ni aeronaus amb pavelló o bandera del país.

Arribats a aquest punt, en faig una pregunta: ¿podria una persona de nacionalitat andorrana contraure matrimoni civil a bord d’una nau o aeronau amb bandera o pavelló espanyol, o d’un altre país que admeti aquesta forma de celebració del matrimoni? La resposta és afirmativa d’acord amb l’article 5 de la Llei del Registre Civil, el qual estableix que «els fets i els actes d’estat civil inscrits a l’estranger, per les autoritats o organismes estrangers competents que afectin els andorrans, poden ser assentats al Registre Civil d’Andorra, d’acord amb els documents que el comprovin, d’acord amb la llei respectiva i sempre que no vulnerin els principis d’ordre públic i no constitueixin frau a la llei». I, a més, en faig una altra pregunta: ¿un capità o comandant de nacionalitat andorrana podria celebrar un matrimoni d’un ciutadà andorrà a bord de nau o aeronau amb bandera espanyola, o d’un altre país que admeti aquesta forma de matrimoni? La resposta, almenys amb relació a naus i aeronaus amb pavelló espanyol, i des del meu punt de vista, és també afirmativa, ja que el mencionat article 52 del Codi Civil espanyol no exigeix res sobre la nacionalitat del capità o comandant que autoritza aquesta forma matrimonial.

Al nostre país veí, França, és l’únic país del món que regula la celebració d’un matrimoni després que algú ha mort (article 171 Codi Civil francès) i cada any unes 20 persones es casen amb la seva parella morta (Diari de Sevilla, 20 de maig de 2024). A primera vista resulta sorprenent, no tan sols per als juristes, sinó per a qualsevol ciutadà, que algú es pugui casar amb una persona morta, però va ser molt comú a Alemanya durant la Primera i Segona Guerra Mundial (Melissa Dikkaya, Armanda, Treball de fi de Grau en la Universitat Autònoma de Barcelona, 22 de maig de 2020). Tinc entès que en algun país d’orient hi ha costums ancestrals que també ho celebren, però no estan regulats per llei ni estan homologats. Aquest tipus de matrimoni es podria dir que són per pur amor, ja que tot suporta, inclús la mort, perquè, segons la legislació francesa citada, aquest matrimoni no comporta ningú dret de successió «ab intestato» - sense testament - en benefici del cònjuge sobrevivent, i es considera que no ha existit cap règim matrimonial entre els cònjuges, ja que es passa d’estat civil de solter o soltera a vidu o vídua.