Aturem l’assetjament escolar educant els possibles assetjadors
Ahir 2 de maig se celebrava el Dia Internacional en contra el bullying o l’assetjament escolar, amb l’objectiu de conscienciar sobre el risc d’aquest en els nens i joves a escala mundial, així com buscar mecanismes per evitar la violència en els centres escolars, i establir un protocol d’actuació davant d’aquests casos, els quals s’han convertit en un terrible perill per a la població infantil i juvenil.
Sabem que quan parlem de bullying ens referim a una persona, o més d’una, que es fica amb una altra de forma reiterada, normalment burlant-se o rient-se de les persones que ella creu que no encaixen en un grup de referència, i ho fa amenaçant, intimidant, manipulant i, fins i tot, agredint físicament. I, tot i que el maltractament i les agressions entre la població infantil i els joves ha existit sempre, en els darrers anys el problema s’ha agreujat, portant com a resultat lamentables conseqüències que poden marcar per a sempre la vida no sols de l’afectat, sinó també del seu nucli familiar.
I és un fet que tots hem sentit molt parlar de bullying en els darrers anys. La majoria coneixem algun cas proper d’un nen o una nena que no està assistint a classe perquè l’assetjament al qual està sotmès li està afectant l’estat d’ànim, generant-li crisis d’angoixa i ansietat. Inclús, tots hem vist a la premsa o als telenotícies casos extrems en els quals, finalment, la persona assetjada ha posat fi a la seva vida perquè ja no podia suportar-ho més.
Tenint filles en edat escolar, sovint m’he trobat amb mares i pares que pateixen perquè el seu fill o filla pugui patir assetjament. I realment entenc que no és un plat de bon gust per a ningú, ja que veure patir un fill provoca un dolor intensificat en els seus progenitors. Ara bé, si hagués de triar, no sé què em podria fer més mal: tenir un fill que pateix assetjament o que el meu fill o filla sigui l’assetjador. Perquè tot i que intentem educar als nostres descendents amb una alta autoestima per prevenir d’aquests abusos, és una realitat que si un assetjador se li creua en el camí, poc podrem fer per evitar l’abús. Només podrem estar allà per donar suport i trobar plegats la manera de sortir-nos-en. En canvi, si el meu fill és qui comet aquest abús, creuré que he transmès malament tots aquells valors amb els quals intento educar-los. Així que crec que on hem d’incidir no és en les víctimes, sinó en intentar que no existeixin aquest tipus d’abusadors. És per això que quan les meves filles m’han parlat d’algun cas en què algú es burlava o se’n reia d’un altre amb l’argument que fos, ni m’importa, sempre els he dit que amb no estar conforme i comentar-ho amb les amistats properes no és suficient. Han d’aturar aquestes situacions. Plantar-se davant l’assetjador, deixar-lo malament i desarmar-lo. Perquè no fer res, és participar de l’abús.
I és que acabar amb el bullying és una tasca que ens competeix a tots, i cal analitzar si a casa nostra tenim un possible assetjador. Per això hem d’entendre que els assetjadors acostumen a ser nens i nenes bastants normals, que de vegades en ajuntar-se amb determinades persones acaben sent cruels amb algun membre de l’entorn per tal de sentir-se més acceptats, per reforçar el seu estatus social o guanyar poder dins del grup. Al final no es tracta de res més que de la necessitat que se’ls vegi i se’ls escolti, que se’ls admiri, i acostumen a buscar una víctima insegura i tímida, amb poc estatus dins del grup per assegurar una victòria senzilla. És a dir, no sempre es tracta, com sovint es creu, d’un nen o nena amb problemes. I és feina de tots aturar-los, perquè en un futur no pensin que menysprear als altres és sempre una bona manera d’aconseguir poder, ja que això a la llarga comportarà problemes en les seves relacions interpersonals i una agressivitat progressiva que pot desembocar en violència.
I què podem fer si detectem que el nostre fill està assetjant algun company? Doncs hem de pensar que castigar-lo per un acte d’assetjament serà només posar remei a un incident de forma aïllada i, per tant, el primer serà analitzar el perquè està succeint això. Però també hem de ser conscients que fer costat a l’assetjador és tan important com fer costat a la persona assetjada, per ajudar-la a entendre per què el que fa està malament amb la voluntat que no repeteixi les accions una vegada i una altra. Hem d’ajudar-lo a comprendre com les seves accions poden afectar a la resta. I si el nostre fill no és l’assetjador, però n’és coneixedor de qui si, des de casa cal ensenyar-lo a alçar la veu davant situacions injustes. Hem de criar nens que siguin generosos, comprensius i tolerants, i així entre tots fer un món millor.
I avui acabarem amb una frase d’en Dan Pearce, pare solter que escriu un blog a «Single Dad Laughing», la qual diu que «la gent que s’estima a si mateixa no fa mal a una altra gent. Quan més ens odiem a nosaltres mateixos, més volem que uns altres pateixin.» I és que en moltes ocasions paguem la nostra frustració interna amb els altres. Per tant, no hem de veure als assetjadors com a persones superiors. Al contrari, hem d’assumir que es tracta de persones amb moltes mancances i complexos.