El dilema de demandar al deutor morós
Si els lectors m’ho permeten, parafrasejant la primera frase del monòleg del personatge de Hamlet de l’obra de teatre del mateix nom escrita pel gran dramaturg anglès William Shakespeare, podem dir: “Demandar o no demandar al deutor morós; aquesta és la qüestió”. En efecte, un dels dilemes que enfronta el creditor és si resulta convenient interposar una demanda judicial contra un morós que s’ha negat a arribar a un acord de pagaments raonable i que pretén evadir les seves obligacions. Durant dècades, la via judicial per a la reclamació de deutes incobrables havia estat l’últim recurs de les empreses per recuperar els seus diners, i no sempre s’hi recorria a causa de consideracions de temps i cost.
Sens dubte, com a advocat en exercici i especialitzat en reclamació de deutes, és preferible arribar a un acord extrajudicial amb el client morós, sempre que aquest acord amistós sigui raonable i no perjudiqui el creditor, abans que exercitar les accions encaminades a un procés judicial. Tot i això, el principi que «més val un mal arranjament que un bon plet» ha perdut part de la seva rellevància en l’actualitat. Gràcies a les reformes legislatives recents i a la tendència de protegir millor els drets del creditor que està seguint la justícia de la Unió Europea, en cas que no s’arribi a un acord raonable per al pagament del deute, sempre queda oberta la possibilitat de la reclamació judicial si el deutor és solvent i el creditor disposa de documentació que recolzi el seu dret de crèdit.
En la situació actual, no és aconsellable actuar de manera impulsiva i demanar indiscriminadament; per tant, és convenient que el creditor obtingui un informe complet i actualitzat sobre els actius i els ingressos del morós, així com sobre els seus deutes i càrregues patrimonials. És recomanable que aquest informe sigui realitzat per detectius privats, ja sigui per investigar la solvència d’una persona física o jurídica. Tot i que els costos d’aquests informes poden ser moderats, són molt útils per al creditor que està considerant interposar una demanda de reclamació de quantitat contra un morós. Aquest informe inclou una llista detallada de béns immobles, mobles i ingressos que poden ser objecte d’embargament, així com de tots els actius del deutor que puguin ser d’interès econòmic. A més, gràcies a l’informe preliminar, el creditor pot sol·licitar l’embargament de béns específics, cosa que agilitzarà notablement el procediment d’execució.
Una qüestió important és que, si el creditor ha advertit el morós sobre una possible demanda o li ha enviat un ultimàtum a través del seu advocat en aquest sentit, ha de complir el seu advertiment per no perdre’n la credibilitat. A més, això servirà com a advertiment per a altres morosos que estiguin considerant prendre el mateix camí. El temps és novament essencial en aquests assumptes, ja que si el creditor triga massa a prendre una decisió, es pot trobar que altres creditors més àgils hagin embargat els béns i drets del morós. Per tant, encara que la reclamació judicial sigui favorable al creditor, és possible que no hi hagi prou béns disponibles per executar la sentència perquè aquests ja hagin estat embargats o executats per altres creditors més diligents.
Els processos civils estan regulats per les lleis processals dels Estats europeus. Quant a l’organització i la competència dels òrgans jurisdiccionals, cada país estructura els seus tribunals d’acord amb el seu dret processal propi. A la majoria dels països europeus, hi ha tribunals de primera instància i tribunals superiors, com les audiències provincials a Espanya, que coneixen dels recursos d’apel·lació contra sentències dictades en primera instància. Les lleis processals civils de la majoria dels Estats obliguen el deutor a declarar tots els seus béns, sota amenaça de sancions i multes, i autoritzen el jutge a investigar a fons, per si el demandat omet algun actiu. Fins i tot es poden embargar fons d’inversió, plans de pensions, drets de crèdit i herències.
La utilització de la via judicial per recuperar deutes pot ser un procés lent i costós, especialment si les lleis d’enjudiciament civil d’un Estat han establert taxes judicials. Els creditors que acudeixen als tribunals per reclamar un dret de crèdit han d’assumir una sèrie de despeses per fer front al procés judicial. Tot i que gran part d’aquestes despeses s’inclouen en les costes processals, hi ha alguns costos que no entren en aquest concepte. Les costes judicials són totes aquelles despeses que una de les parts pot recuperar si la contrapart és condemnada a costes.
No obstant això, hi ha altres vies que el creditor pot utilitzar per cobrar el crèdit. En molts sistemes jurídics europeus, es permet al creditor retenir en penyora la possessió dels béns la gestió o reparació dels quals ha generat el deute, a fi de pressionar el deutor perquè compleixi voluntàriament. Un exemple clar és l’article 1600 del Codi Civil espanyol, que estableix que «Qui ha executat una obra en cosa moble té el dret de retenir-la en penyora fins que se li pagui». Això es pot aplicar si el creditor ha fet reparacions o millores en vehicles, embarcacions o mobles, i el deutor es nega a pagar en retirar els objectes. El creditor té el dret de retenir el bé fins que el deutor compleixi la seva obligació. Aquest dret de retenció també està contemplat a l’article 1780 del mateix codi: «El dipositari pot retenir en penyora la cosa dipositada fins al complet pagament del que se li degui per raó del dipòsit». Aquest dret de retenció representa una possibilitat excepcional que s’ofereix al creditor per exigir el compliment del deute, ja que, llevat dels casos previstos per la llei, el creditor no pot retenir les propietats del deutor, sinó que les ha de tornar i reclamar el pagament. Per descomptat, el creditor tampoc no pot retirar pel seu compte i risc aquells béns que hagi venut al deutor i que aquest últim no hagi pagat.
En alguns països, com Espanya, a les operacions comercials, el proveïdor també té dret de retenció. Per exemple, l’article 340 del Codi de comerç espanyol estableix que “Mentre que els gèneres venuts estiguin en poder del venedor, encara que sigui en qualitat de dipòsit, aquest tindrà preferència sobre ells a qualsevol altre creditor, per obtenir el pagament del preu amb els interessos ocasionats per la demora”. Aquesta mesura protectora, atorgada per la llei, garanteix al venedor una preferència sobre els béns venuts per cobrar-ne el preu. Això requereix que el venedor tingui en poder seu els articles venuts, i si és així, no només pot retenir-los, sinó també vendre’ls a un tercer per obtenir el pagament del preu amb els interessos meritats per la demora. Si el deutor no té prou béns, o si aquests són insuficients, hi ha diverses vies legals per cobrar, com quan el deutor té al seu torn deutors o ha alienat de forma fraudulenta els seus actius. Les normes legals permeten als creditors, després de perseguir els béns del deutor per cobrar el que se’ls deu, exercir tots els drets i accions del deutor amb la mateixa finalitat, excepte els inherents a la seva persona, i també impugnar els actes fraudulents del deutor.
A més, la majoria de les legislacions europees contemplen circumstàncies en què els creditors poden reclamar el pagament als deutors del seu deutor. En aquesta situació, el creditor reclama l’import del deute als que no en són els deutors directes, sinó als deutors d’aquests últims, sense requerir prèviament el pagament al morós original. Els diners obtinguts s’incorporen directament al cabal del creditor, cosa que extingeix el deute impagat. Aquesta possibilitat existeix per a l’arrendador d’un immoble, que pot reclamar el pagament al subarrendatari pels lloguers deguts a l’arrendatari.