Àlex Fusté Economista en cap Andbank

En aquest escenari teatral, anomenat mercats, el paper protagonista sol ser per al governador del primer banc central del món. La Fed. Conegut amb el nom de «Jerome», aquest home suporta la responsabilitat de les seves pròpies prediccions, que dit sigui de pas, porten un temps jugant a l’amagatall amb la realitat. Lamentablement, els seus guions i la realitat no coincideixen perquè amb tota la seva erudició i bones intencions, va interpretar malament el llibret de la inflació. Abans i ara. I amb això, va errar en els seus plans, i en les seves decisions.

 En un inici, Jerome i els seus ajudants van declarar que «la inflació era temporal». Comparable potser a un refredat en ple estiu. Però el temps, que no coneix de pauses, va revelar que aquest «refredat» va resultar ser una febre persistent. Tal error d’interpretació, allà pel 2021, i malgrat una inflació en el 8%, el va portar a deixar els tipus d’interès baixos (en el 0%) durant massa temps. Pocs mesos després, el març de 2022, va haver de canviar de plans de forma sobtada, sotmetent als inversors a un ajust sense precedents en el cost dels diners, fent-nos digerir més de 5 punts percentuals en la factura de les nostres vides financeres, i en un temps rècord. Ens va sotmetre, en definitiva, l’any 2022. Ho recordaran, no? Una raresa financera digna de merèixer un epíleg en les memòries de qualsevol economista; fruit d’un error, igualment digne de ser catalogat a les biblioteques com un dels fracassos il·lustres.

Després d’aquesta ensopegada, el nostre protagonista i els seus amics d’escena més «tous» (Brainard, Evans o Kashkari), confiats que les seves dràstiques decisions monetàries del 2022 haurien solucionat el problema, i potser commutat el seu error, van començar a cantar l’any 2023 una nova simfonia de recomanacions monetàries, basades en noves prediccions i vaticinis, com si fossin àugurs del temple interpretant el vol dels ocells sota un cel canviant. En la seva renovada visió ens van regalar el que en finances es coneix com a «núvol de punts», que no era una altra cosa que els seus plans per als tipus d’interès. Aquest núvol ens va incitar a pensar que les retallades de tipus estaven molt a prop i que serien de fàcil materialització.

Excitats per aquests versos, els inversors van albirar set baixades de tipus d’interès als EUA per aquest 2024 (i altres tantes per a Europa). I jo em pregunto: Per què set? El set és un número místic que exerceix una atracció invisible que fa que estigui en tots els racons de les nostres vides; com les set meravelles del món, les set mars, els set colors de l’arc de Sant Martí, els set reis fundadors de Roma, els set dies de la creació, o més actualment, els set «magnífics de Wall Street». Pel que sigui, però set van ser les retallades que els inversors van arribar a veure, induïts per les odes i sonets cantats per Powel en l’amfiteatre de la Fed no fa molt, rimant al so de la idea que la inflació «progressava adequadament» i «estava en retirada». Ens van donar a entendre que podríem acomiadar-nos d’ella com qui veu partir un vaixell en l’horitzó. Però la realitat, tossuda ella, ens va ensenyar que la inflació ni tan sols havia empacat les maletes. La setmana passada ho vam tornar a comprovar. Observin i donin un cop d’ull al gràfic 1 que els he preparat. Comprovin com la dada mensual (% change M/M), mesurat per la barra vermella, se situa prop del 5% anualitzat, sense tractar-se d’una cosa puntual, ja que des de mitjan 2023 observo que dibuixa un camí d’acceleració. Observin ara el gràfic 2 que els he preparat. Aquí els represento un histograma de freqüència que m’ajuda a respondre si les dades de l’IPC mensual dels últims mesos (instal·lats entre el 4% i el 5% anualitzat) són una cosa que se situen per damunt o per sota del normal (o més freqüent). El més freqüent en els últims 30 anys és un 3% anualitzat, per la qual cosa el 4-5% actual se situa per sobre del més freqüent. Aquesta petita anàlisi m’ajuda a dues coses: 1) A estar alerta. 2) A escriure el títol d’aquesta nota: «La Fed es troba en una posició molt complicada». Per què complicada? Bé, d’entrada, Powell i els seus han interpretar ara el paper del meteoròleg confós amb el resultat (errat) dels seus pronòstics. Primer ens van dir que la inflació era un núvol passatger, però el núvol es va instal·lar com una tempesta. Més recentment, ens van prometre cels buidats (un 2% d’inflació cap a finals d’aquest any), però el cel continua cobrint-se (com es pot veure en els gràfics). Quin és el problema d’això? Que els inversors van planejar fer un pícnic confiant en el pronòstic de cels clars, i es troben ara una mica xopats.

Què cal esperar ara? 
El primer és entendre l’arrel de l’error de Powell i la Fed. I és que aquests senyors semblen voler desxifrar el misteri de la inflació sense ni tan sols parlar el llenguatge de la inflació. Ho dic així perquè en la seva política monetària es parla Arameu, mentre que en la política fiscal es parla Sumeri, i així no anem bé. Per això albiro més disgustos. 

Implicacions per al mercat
Les implicacions per al mercat ja les coneixen, i rimen molt amb el que s’ha vist en els darrers dies. Inestabilitat. No soc dramàtic amb la renda variable. Al cap i a la fi, en el meu marc dels quatre quadrants, l’actual (cicle positiu amb inflació suau), és favorable per a la renda variable. 

Sí que estic més preocupat amb els actius sensibles a tipus. Em refereixo als bons i els instruments de deute. Però això és ho sabien.

Lliçó
L’oscil·lació de prediccions dintre els bancs centrals (Fed i BCE), i els seus constants errors, han de recordar-nos que, en mercats, és millor prendre les promeses de política monetària amb cautela. El missatge encobert de la nostra història podria ser que, en el circ (ja no teatre) de la política monetària, fins i tot els inversors més experimentats han de preparar-se perquè l’obra no sempre segueixi el guió esperat. Per això mai cal témer estar fora del guió del consens. Especialment si estàs en posició de presentar la teva pròpia proposta, i aquesta sigui total, austera i competitiva.