Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Encara que l’ansietat i les pors irreals van juntes perquè ambdues parlen d’avançar-se als esdeveniments, es diferencien en el fet que l’ansietat és el resultat de la interpretació que fem de les pors irreals. És a dir, és la por a tenir por i, consegüentment, el nostre comportament se centra a evitar les situacions porugues. Moments, llocs o situacions que ens generen por les interpretem com a perilloses o, si més no, perjudicials per als nostres interessos personals. Estan infundades, però, per la nostra ment, encara que, així, i tot, fisiològicament ens afecten de la mateixa manera que les pors reals.

Uns exemples serien la por a parlar en públic; a l’obscuritat; a confrontar els nostres companys de feina o superiors; a dormir sols, o a no poder gestionar una situació en particular. Ens anticipem a la nostra interacció perquè estem convençuts que ens equivocarem, farem el ridícul, no estarem a l’altura o inclús, que un ésser estrany ens agredirà en l’obscuritat. És a dir, pensem que tenim el poder d’endevinar el futur i donem per fet que la situació serà exactament com la imaginem, sense tenir en compte que l’altra part també té la seva visió de la realitat. Per tant, està molt bé ser previsors i tenir un pla B, però no hem de ser determinants amb ell, l’hem de deixar realment com última opció.

Aleshores, per a no caure en aquests pensaments negatius o sortir d’ells, hem de canviar la seva perspectiva, i la manera més senzilla i ràpida de fer-ho és buscant el motiu del perquè ens provoquen aquest malestar. Per què ens fiquem nerviosos i no som capaços d’actuar racionalment? Són irreals, no són un perill, no perdrem cap dret vital o privilegi social. Aleshores, hem d’intentar treure-li el valor emocional que li hem assignat. Un valor que depenent del lloc i moment canvia substancialment i això demostra que no és vital, atès que el perill real sempre provoca pànic.