Hormones, ‘encantadores’ hormones
Agafem una punta d’adrenalina, afegim un toc de cortisol, un polsim de dopamina i un parell de grans d’oxitocina. Barregem bé fins a aconseguir una barreja més o menys homogènia, i escalfem a foc lent, a poder ser de forma gradual per tal que la barreja no resulti explosiva. I ja tenim preparat un beuratge de l’amor que ni la millor bruixa del món podria superar. Amb efectes garantits com el cor desbocat, feblesa de genolls i papallones a la panxa. Potser dit així pot semblar graciós, però com si d’un beuratge es tractés, així funcionen les hormones, aquestes ‘encantadores’ substàncies que governen les reaccions en el més profund de les persones, fins i tot en el nucli cel·lular, on actua el material genètic. Les hormones són els missatgers que permeten que els milions de cèl·lules del cos humà es comuniquin entre si, fent una analogia és com dir que si el sistema nerviós és la xarxa telefònica que utilitza el cervell per a moure un dit del peu, les hormones són com un canal de ràdio intern que envia les seves notícies arribant a tots els racons del cos fent-se valer de sistema circulatori com a medi de transmissió. I influeixen tant en la memòria com en el caràcter, fent que ens posem pàl·lids o vermells, ens acalorem, ens cohibim, ens vingui la son, ens estressem, ens enfadem o ens deixem endur per la passió. I és que hi ha hormones per tot, i la recepta exacta és individual, igual que el rostre, la veu o les empremtes dactilars. Una mica més o una mica menys d’aquesta substància o d’aquella, depenen dels gens, de l’edat, de la situació i de l’època de l’any. I com no, en el cas de les dones, la cosa es complica, potser perquè a més de fer les coses que fan els homes, som les encarregades de fabricar una nova vida dins del nostre cos, i això fa que la nostra ‘màquina’ sigui molt més elaborada i complexa.
I no, no és un mite. Des de la pubertat fins a la menopausa, les dones patim canvis en el nostre estat d’ànim a conseqüència de les fluctuacions hormonals contínues i cícliques que afecten la química del nostre cervell. I no, no podem subestimar les hormones, perquè es tracta de substàncies molt poderoses que amb petites quantitats podem produir efectes molt intensos. I si les condicions hormonals no són les adequades, ens podem sentir totalment fora de control, amb explosions d’irritabilitat, tristesa i ansietat.
Entendre les dones i els nostres canvis d’humor requereix dosis de comprensió i no les actituds masclistes que sovint ens trobem en el nostre dia a dia, especialment a la feina, del tipus, «Tens la regla?» o «No li facis cas, segur que té la regla». Ja que aquests comentaris masclistes, són utilitzats de manera recurrent amb l’única intenció de qüestionar la nostra capacitat durant els cicles hormonals de la dona (que no necessàriament responen sempre a una menstruació). Però la regla, i altres canvis hormonals, no altera el cervell de les dones, almenys pel que fa a la memòria funcional, el biaix cognitiu o la capacitat per a parar esment a dues coses alhora. Al meu parer, la regla només torna idiotes als masclistes.
Jo comprenc que és difícil entendre que les dones tenim dies en què ens sentim pletòriques i en d’altres esgotades, que de vegades vulguem besar la parella com si no hi hagués un demà i que altres ocasions no vulguem ni sortir del llit, però quan les dones diem que tenim les hormones revolucionades, no es tracta d’una frase feta ni d’un tòpic. I tot i que poden haver-hi altres factors que entrin dins de la partida dels canvis d’actitud, i no de tot podem posar la culpa a les maleïdes hormones, la realitat és que en la majoria d’ocasions tenen molt a veure. Les hormones són aliades quant a que juguen papers claus en molts processos biològics, com en la reproducció, en el cicle de la dona, en el desig sexual, en la felicitat, en l’enamorament, però pel que fa als canvis d’actitud i variacions en l’estat d’ànim són l’enemic, condicionen com ens sentim, com pensem i com ens comportem, en funció de la mancança d’alguna i/o l’excés d’altres. Però per molt complicat que pugui resultar entendre’ns, no hi ha res que una dosi extra de ‘mimos’ no pugui curar.
I avui acabaré amb una frase de l’escriptor de ficció, dramaturg i artista visual canadenc Douglas Coupland que diu: «A vegades, no pots adonar-te que estàs en un mal humor fins que una altra persona entra en la teva òrbita». I, tot i que estigui escrita per un home, crec que reflecteix molt bé com ens sentim en ocasions les dones.