No entenc per què les dones tenen un dia per a elles. Perdona?
«M’encanta», i llegeixi amb ironia, quan els homes ens diuen que no entenen per què les dones tenim un dia per nosaltres. I no diré que tant de bo hi hagués un dia per l’home, perquè això suposaria que m’agradaria que els homes haguessin patit al llarg de la història tant com ho hem fet nosaltres, però sí que m’agradaria que el món es conscienciés del perquè les dones «tenim» un dia, i que tots plegats lluitéssim perquè en un futur tot el que es reivindica ara pugui semblar absurd. I és que el dia de la dona consisteix a lluitar per l’equitat de gènere, pels drets, recordar el camí que s’ha llaurat i fer èmfasi en el que encara falta. És a dir, el dia de la dona no se celebra, el dia de la dona es reivindica! I no necessitem campanyes publicitàries, com si del dia de la mare es tractés, i tampoc necessitem regals, o potser sí, però els únics regals que ens haurien de donar en aquesta data són l’equitat de gènere, la llibertat de decisió sobre els nostres cossos, l’eliminació de la bretxa laboral i encara més de la salarial, i la creació i l’aplicació de polítiques, públiques i privades, per les quals tant hem lluitat les dones durant segles. I tot això només per començar.
El 8 de març, Dia Internacional de la Dona, és una data que es commemora en molts països del món. I diu molt el fet que dones de tots els continents, separades sovint també per fronteres nacionals, i que presenten diferències ètniques, lingüístiques, culturals, econòmiques i polítiques, s’uneixin en un mateix dia, contemplant una tradició de fa gairebé un segle de lluita en pro de la igualtat, la justícia, la pau i el desenvolupament de la societat. Perquè el Dia Internacional de la Dona es refereix a totes les dones, a dones corrents i a dones importants que han modificat la història, a les nostres àvies, a les nostres mares, però també a les nostres filles. I totes per igual i a tot arreu, ens sentim discriminades per qüestions de gènere, pel mer fet d’haver nascut dones, o més ben dit, de ser dones, perquè com deia la filòsofa feminista Simone de Beauvoir: «No es neix dona, s’arriba a ser-ho», en clara referència al fet que en el món actual encara el que s’entén com a dona es tracta d’un producte cultural construït per la societat.
I tots sabem que bo i que la lluita s’estén més enllà, el fet d’assignar-li el dia 8 de març a les dones commemora una manifestació de treballadores que es va fer a Nova York l’any 1857. Però que el succés que va marcar la celebració moderna del Dia Internacional de la Dona va ser l’incendi d’una fàbrica tèxtil en aquesta mateixa ciutat, el 25 de març de 1911, en el que varen morir 146 dones treballadores. De les cendres d’aquest tràgic esdeveniment va sorgir la flama de la cerca de justícia social per a les dones, i 100 anys després, aquesta flama continua cremant a tot el món.
I per molt que alguns diguin que les dones d’avui en dia no estem conformes amb res, com si aquesta lluita per la reivindicació dels drets de la dona s’associés a la vida moderna, la realitat és que va començar molt més enrere, de fet fa segles que demanem el que és just. Així, pels registres que tenim ens podríem remuntar a l’obra literària d’Aristòfanes, allà pel segle V aC, en la qual la protagonista ja va fer una vaga sexual contra els homes per a forçar-los que acabessin la guerra (que jo no soc partidària de les vagues sexuals per aconseguir res, però si era l’única eina que tenien, no diré res més). Més tard, la matemàtica, astrònoma i figura icònica de l’època, Hipàcia d’Alexandria (370 – 415) ja reivindicava la llibertat de pensament i l’autonomia de la dona. Durant la Revolució Francesa les dones van marxar al costat dels homes cap al Palau de Versalles per a reclamar llibertat, igualtat i fraternitat, tot i que es van adonar que aquesta lluita no estava enfocada en el gènere i que en el fons continuava havent-hi desigualtat. Raó per la qual en 1791 es va redactar la Declaració dels Drets de la dona i de la Ciutadania, un dels primers documents que proposa l’emancipació femenina i la igualtat de drets. I ja pel segle XIX, de la mà de figures com l’escriptora Flora Tristán, els primers moviments feministes van prendre força, amb la lluita de la dona pel sufragi femení, la reivindicació de la igualtat, i la denúncia de l’opressió social, familiar i laboral. On a més, buscaven separar la sexualitat de la reproducció, la defensa de la maternitat lliure, la promoció de la planificació i l’ús de mètodes anticonceptius artificials, entre altres.
I ara com ara l’essència de la història no ha canviat, i encara seguim en aquesta lluita. És obvi i indiscutible que vivim en un sistema patriarcal, però el que algunes persones encara no acaben d’entendre és que és necessari legislar i fer política des del punt de vista de la discriminació positiva, perquè no és el mateix la igualtat que l’equitat. I tot i que existeixen lleis, polítiques i ajudes socials igualitàries, no són equitatives, i la igualtat de drets entre homes i dones, sovint continua deixant-nos en desavantatge i en alguns casos fins i tot en situació de risc. Que la nostra societat hagi aconseguit la igualtat de drets entre homes i dones en l’àmbit legislatiu és un enorme assoliment, però no és suficient, i no podem quedar-nos aquí, no hem de quedar-nos aquí, sinó que hem de continuar avançant per a aconseguir una societat en la qual tots i totes tinguem en la pràctica les mateixes oportunitats, la mateixa llibertat i els mateixos privilegis, i no només sobre el paper. Ja que encara que en societats avançades com la nostra, no existeixi la discriminació directa per raó de gènere en l’àmbit legislatiu, continua existint en l’àmbit cultural i social, en el mercat laboral i en l’àmbit familiar, entre altres. La discriminació indirecta per raó de gènere encara està lluny d’erradicar-se, perquè és més difícil de detectar i el conjunt de la societat no ha pres consciència de la seva existència. Per tant, el principi d’igualtat de drets entre homes i dones és deficitari i no garanteix una veritable equitat. És necessari, vital i, fins i tot, urgent que la justícia i els polítics tinguin això present durant l’exercici de les seves responsabilitats. D’altra banda, és igual d’important, o potser encara més, que les persones adquirim consciència d’això a l’hora de prendre decisions i de comportar-nos en la feina, en el nostre cercle social, en l’entorn familiar i en qualsevol altre àmbit de la nostra vida perquè aconseguir una veritable igualtat entre homes i dones és responsabilitat de totes i tots.
I acabarem amb una frase de Susan B. Anthony, una sufragista i pionera en la defensa i activisme pels drets humans i els drets polítics de les dones, que diu: «Els homes, els seus drets i res més; les dones, els seus drets i res menys». Perquè cada vegada que llegim, escoltem o pronunciem o aquest manament humà, ens convencem que aquestes paraules guarden la clau de la democràcia substantiva, o substancial, que no és una altra que la igualtat plena entre dones i homes.