Joan Jiménez

Aquesta setmana s’està celebrant la 55a sessió del Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides (ONU) a Ginebra, Suïssa, produint-se el segment d’alt nivell des d’ahir fins demà. El secretari general de l’ONU, António Guterres, i l’Alt Comissionat pels Drets Humans, Volker Türk, ja van obrir ahir la sessió amb els seus discursos que donen molt a pensar. Especialment el primer, qui va apel·lar directament a una reforma del Consell de Seguretat.

Tant Guterres com Türk van denunciar que l’ONU està sent víctima de campanyes de desinformació contra l’organització que minen la seva legitimitat i fan de les Nacions Unides «un parallamps de la propaganda manipuladora i en el boc expiatori dels fracassos polítics», tal com va esmentar l’Alt Comissionat. Aquesta propaganda estaria causant que la tasca de l’ONU estigui en greu perill, ja que s’acusa les Nacions Unides de no poder frenar totes les atrocitats que s’estan cometent al món (i que van en augment a llocs com Ucraïna, Gaza, Myanmar, Sudan, entre d’altres) provocant que es culpabilitzi més la limitada capacitat de l’ONU en aquests conflictes que als propis autors de les violacions dels drets humans.

Si ens parem un moment a pensar, les paraules de Guterres i Türk donen lloc a una reflexió més profunda i aterridora. En aquests últims anys, s’ha comentat i criticat molt a les Nacions Unides per no poder frenar en sec diferents conflictes que han fet implosió, i amb aquestes crítiques, es dilueix bastant la crítica cap als dissenyadors d’aquestes atrocitats. És a dir, és possible que molts líders, que permeten perpetuar violacions sistemàtiques dels drets humans, estiguin veient una pèrfida utilitat en què les Nacions Unides sigui el focus de malintencionades crítiques, que serveixen per produir un soroll molt fort que permet a aquests tirans passar més desapercebuts i esvair més responsabilitats per actes demencials que posen en perill a milions de persones?

No són poques les vegades que he escoltat l’afirmació de què «l’ONU no serveix per a res» (i les que em queden). Jo personalment crec fermament que les mateixes persones que pensen això dirien que com és que no hi ha un organisme com l’ONU en el cas que aquesta no existís. Soc conscient de diverses falles que pot tenir el sistema actual, però aquests temps de crisis de la institució poden ser també d’oportunitat.

En l’actualitat, semblaria ser que alguns països estarien tractant d’utilitzar a les Nacions Unides com una espècie d’espàrring perquè s’endugui la major part de les responsabilitats dels seus propis actes, bloquejant a més la capacitat operativa de la mateixa ONU. Per una part, fan cas omís a les advertències de l’organització, veten nombroses accions perquè les Nacions Unides exerceixi en plenitud i eficàcia el seu rol, a més de tractar de minvar la seva legitimitat amb campanyes de desinformació, ja sigui dins del seu territori nacional com a l’exterior. Aquests tres factors són extremadament perillosos en l’escenari actual, on sembla que alguns estats estan prenent per costum aquest modus operandi i estan tractant d’explotar-lo al màxim en el seu propi benefici i tenint zero consideracions per les vides humanes que poden costar.

No soc il·lús i sé que una reforma com la que ha demanat Guterres és d’una complexitat tan alta que no em ve al cap, actualment, cap escenari on es pogués donar. Però a tall de conclusió, m’agradaria esmentar que, en aquesta situació d’augment desproporcionat de les tensions internacionals i la conflictivitat global, es fa més necessari que mai el diàleg multilateral i és menester comptar amb una ONU forta i operativa. De continuar amb aquesta creixent bel·ligerància, fomentant la desinformació que deslegitimi aquestes eines tan valuoses i actuant de forma cada vegada més egoista i violenta per part de múltiples estats, arribarem a una situació en què fins i tot el tirà més macabre s’adonarà que necessitem, com a humanitat, un canvi significatiu i profund dins del multilateralisme. El que passa és que haurà costat massa vides pel camí i ho haurem de fer traumatitzats dels horrors que ens han portat a entendre-ho.