Laura Gómez

Resulta curiós i paradoxal, alhora, que la informació i els mitjans de comunicació continuïn sent atropellats per una onada immensa d’incertesa a causa del canvi dràstic en el consum que fa la societat actualment de la informació, a més de la suma d’altres factors. D’una banda, és curiós veure com, com més facilitat es té en l’accés a continguts i informació, més desinformades estan les persones, una mostra d’això és l’èxit de les notícies no contrastades i l’augment de la polarització de la societat. L’última és una afirmació que no resulta gens nova, ja que és ben sabut per una gran majoria que l’enfocament fonamentalista d’internet està complint la seva funció d’acord amb el que van pensar ‘els grans ideadors tecnològics’. D’altra banda, és paradoxal descobrir, des de dins del món del periodisme, com els professionals d’aquest sector estem cada vegada més desplaçats i sobrecarregats d’exigències per la implementació de tecnologies punteres com la intel·ligència artificial i el posicionament de continguts a les pàgines web, els quals estan ubicats a cadascuna de les plataformes seguint amb detall aquelles dades que s’han estudiat i recollit prèviament sobre el consum de continguts digitals que fan els usuaris. Tot i que la migració digital ha representat un dels grans canvis que ha patit el sector de la comunicació i informació, la quantitat d’estudis, anàlisis i investigacions sobre els comportaments dels usuaris que consumeixen continguts digitals ha tingut un creixement exponencial. I això, d’una banda, ha tingut repercussions no només en què les empreses de la comunicació s’hagin hagut d’adaptar a tot aquest canvi del nou segle, sinó que també ha recaigut amb gran pes en els professionals que, tot i que abans teníem una saturació de treball perquè la informació mai s’atura, amb el nou replantejament digital, ja no és suficient amb què es redacti, s’investigui i es doni a conèixer una informació sobre un tema determinat o que simplement es vulguin contar històries. El que ara importa i al que ens ha abocat als periodistes la digitalització de totes les tasques, és ser, si menys no, el més semblants a l’Home Orquestra de Georges Méliès, aquella pel·lícula a blanc i negre del francès en què podíem veure el mateix home tocar tots els instruments. Una tècnica innovadora de superposició d’imatges que es va endur, al segle XX, l’atenció d’aquells fanàtics de les barraques de teatre convertides en cinema. Això últim, com a apunt. Reprenent la metàfora amb el que representa ser periodista al segle XXI, els professionals de la informació ens hem vist abocats a transformar les virtuts de l’art de contar històries, en l’art multimèdia, i en els últims anys, la versió transmèdia. Una versió de periodisme que ens exigeix escriure (tres vegades amb més atractiu per captar l’atenció en tan sols tres segons, que és al que ha disminuït el temps que trigues a captar l’atenció mitjançant les pantalles), gravar, fer fotografies, crear interacció amb els usuaris, gestionar comptes de perfils a les xarxes socials i mantenir abocats els esforços perquè les visites als nostres articles augmentin, perquè de manera més tradicional, la informació arribarà només a uns pocs. És així com, una de les professions més apassionants i vocacionals, s’ha convertit en una orquestra que necessita tocar molts instruments alhora per poder fer sonar música, sense que ningú pagui una entrada per veure l’espectacle, perquè ja de per si, captar l’atenció durant uns minuts esdevé una tasca inabastable, que si s’intenta fer de pagament, es truca a la porta del fracàs o el que és el mateix, a perdre lectors.