Natalia Mena

A vegades una posa totes les seves bones intencions per materialitzar un projecte, que creu que pot ser bo per al conjunt de tota la ciutadania tinguin la ideologia que tinguin i pensa erròniament que amb això n’hi ha prou, per tirar endavant una iniciativa que agrupi totes les sensibilitats possibles. Segurament és el que devia creure Helena Mas qui aquesta setmana s’ha emportat un bany de realitat, en veure com tota l’oposició la deixava aïllada, davant la seva proposta estrella o no sé si millor dit estrellada, observant el nul suport que ha rebut. El que em pregunto és que pot estar tan mal fet, perquè el partit socialdemòcrata comuniqui que no se suma aquest acord, perquè no comparteix el seu contingut, ja que l’esborrany que el ministeri de salut els va lliurar, segons ells està lluny de donar resposta a les demandes i plantejaments de partida, que es van presentar la legislatura anterior, així com que tampoc aborda les atribucions competencials dels legisladors. La formació recalca que troben a faltar una reforma legislativa, per garantir que sigui eficient, equitatiu de qualitat i sostenible. Vaja, en poques paraules, que no va acompanyat d’una normativa, que asseguri i salvaguardi cap dels aspectes mencionats, manifestant a més que és un copia pega de les mateixes línies estratègiques, que va exposar en el seu dia l’exministre Joan Martínez Benazet, afegint a totes aquestes mancances l’absència d’un calendari o programació de les accions, ni quins són els recursos i el finançament necessaris. És a dir que falta de tot i força, però l’agrupació no s’ha quedat en la crítica, sinó que ha anat més enllà, oferint la seva fórmula no sabem si màgica o no, això està per analitzar i que consisteix en fer que la sanitat la financin els pressupostos de l’estat, afirmen que cal reinventar el SAAS, el qual consideren que és una aglomeració de despropòsits ineficients, que posen en perill la viabilitat així com la sostenibilitat de l’estructura de la sanitat pública, per acabar donant l’estocada final a un pacte que no els ha agradat gens, amb la clara petició de l’emergència a fer una profunda reflexió entorn de la CASS. Així que li han deixat cristal·lí a la titular de salut, que s’ho ha de treballar bastant més, perquè el posat en escena fins al moment fa aigües per tot arreu. Per altra banda, Andorra Endavant no s’ha quedat enrere, ja ho indica el seu nom, així que no ha decebut en el seu posicionament, llançant un ultimàtum a l’executiu, al·legant que només es quedaran si s’accepten dues exigències, que per ells són fonamentals i renunciables, aquestes són que el SAAS assumeixi el transport sanitari no medicalitzat, a raó dels maldecaps que ha comportat l’externalització d’aquest servei i la pretensió de què es realitzi un referèndum sobre la via preferent, ja que el grup argumenta que la gestió que s’ha dut a terme fins ara, ha representat un augment dels costos de salut alhora que el col·lapse de l’assistència de metges de capçalera i d’urgències, agregant per si no n’hi hagués prou aquests hàndicaps, els retards en les derivacions dels pacients pels especialistes, que està perjudicant la cura de les afeccions o malalties detectades. Però l’estirada d’orelles va molt més enllà d’aquestes dues qüestions innegociables, sinó que han confeccionat una llista de vuit apartats més com la revisió de la cartera de prestacions, un programa més eficaç per gestionar les històries clíniques o la incorporació de millores en l’atenció del benestar mental, destinant un centre de tractament en un entorn natural, en el que poder atendre adequadament aquest tipus d’afeccions. El tercer en discòrdia que tampoc s’ha pujat el carro del pla suggerit, ha estat Concòrdia que sense ser tan taxatiu com les altres organitzacions polítiques, està obert a continuar dialogant amb el govern, però no amb el text actual el qual valora com a molt genèric i amb poca concreció, tant pel que fa a la planificació en el temps de les actuacions que s’han d’executar, com per l’escassetat d’aportacions creatives, per abordar els reptes així com les problemàtiques que existeixen en aquest àmbit. Per tant, Mas no convenç a ningú, amb un enfocament pobre i poc elaborat de com afrontar assumptes molt rellevants de la seva cartera, que mereixen ser estudiats i explicats amb més detall. Contràriament, la ministra no entén per què l’arc parlamentari s’ha posicionat en contra d’aquest full de ruta, que independentment de les reticències evidenciades té previst seguir i confia en les aportacions de les associacions, institucions i agents socials per poder construir comissions de treball, per tal de continuar avançant en aquest procés, que considera engrescador, encara que només ho percebi així ella, es mostra sorpresa a la vegada que molt critica, argumentant que la postura adoptada per la majoria dels partits de l’oposició no denota una voluntat de construir, sinó de restricció i limitació que li resulta incomprensible. Malgrat la seva perplexitat davant el panorama, es mostra optimista i aposta perquè sigui un procediment participatiu, que és viu, en el que tots els actors implicats puguin contribuir amb les seves tesis, consensuant un document conjunt més concret i específic. Potser a la psicòloga el que li ha faltat ha estat psicologia, per persuadir als seus adversaris polítics, que no han distingit cap ítem positiu, que els animi a formar part d’aquesta aliança. Una pena, perquè la societat andorrana es mereix que els seus representants arribin a un gran consens respecte a una matèria tan important com l’edificació d’un sistema de salut fort i solvent, que ha de poder encarar amb garanties els desafiaments del futur. La salut no hauria de ser un joc en el taulell polític, sinó un compromís seriós, perquè és la major riquesa que té l’esser humà, pel que és d’obligat compliment preservar-la, mimar-la i cuidar-la costi el que costi.