Joan Jiménez

Ja fa tres anys que Myanmar, l’antiga Birmània, va veure derrocat el seu Govern escollit democràticament amb el que es va conèixer com ‘el cop d’Estat de l’Aeròbic’, pel famós i viral vídeo d’una professora en línia de gimnàstica en què es veien els tancs de l’exèrcit de Myanmar entrant a la ciutat per derrocar a la presidenta Aung San Suu Kyi. Aquest cop d’Estat va començar una crisi humanitària provocada per la nova junta militar que dirigeix el país, qui ha causat nombroses violacions als drets humans de forma sistemàtica i ha eliminat els progressos democràtics realitzats durant la darrera dècada per part del país asiàtic. Més de 2,6 milions de persones han estat desplaçades i més de 18 milions es troben en situació de necessitat. Aquest cas va ser molt sonat l’any 2021 pel vídeo que ja he mencionat i va ser bastant trending topic en el seu moment, però en l’actualitat les notícies són més aviat escasses i també són pocs els recursos i les accions empreses des de la societat internacional que s’han iniciat per tal d’evitar aquesta crisi humanitària que està succeint de forma alarmantment silenciosa.

Les dades que he esmentat són d’una declaració conjunta de la Unió Europea amb vuit països més denunciant la situació, condemnant «en els termes més ferms» les atrocitats i violacions dels drets humans que s’estan duent a terme i reiterant a la junta militar que permetin «un accés humanitari complet i creïn espai per al diàleg inclusiu amb totes les parts interessades».

Així mateix, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans, Volker Türk, va declarar el 30 de gener que «la crisi dels drets humans que sempre s’ha deteriorat de Myanmar es troba en caiguda lliure, amb l’atenció mundial insuficient prestada a la misèria i el dolor de la seva gent». Türk va fer especial èmfasi en la discriminació i vulneració sistemàtica dels drets humans dels rohingyes, una ètnia qui és la víctima que ha patit més les agressions de la junta militar. L’Alt Comissionat va apel·lar a la Cort Internacional de Justícia (CIJ) a prendre «totes les mesures al seu poder» per a protegir els rohingyes, així com apel·lar a tots els estats membres de l’ONU a «abordar aquesta crisi, inclosa la de considerar la possibilitat d’imposar noves sancions específiques als militars per a restringir la seva capacitat de cometre greus violacions i ignorar el Dret internacional: limitar l’accés a les armes, el combustible de reacció i la moneda estrangera».

La situació a Myanmar em té bastant preocupat des de fa temps pel fet que veig certs paral·lelismes amb un cas precedent tan traumàtic per la comunitat internacional com va ser el genocidi de Ruanda l’any 1994, a més de ser una crisi humanitària que està tenint lloc en un moment històric en què la conflictivitat mundial està creixent considerablement i les tensions internacionals estan en el seu punt més àlgid d’aquest segle XXI.

Per una part, tinc por que Myanmar acabi sent una altra Ruanda. A la dècada del 1990, el conflicte entre els hutus i els tutsis va anar creixent fins a nivells extraordinaris fins a concloure amb un genocidi salvatge de la comunitat tutsi amb la pèrdua d’entre el 20 i el 40% de la població ruandesa. El pitjor d’aquesta greu crisis és que es va produir sense que ningú fes res per evitar-ho, sense ocupar grans titulars ni tampoc l’atenció corresponent de la societat internacional, fins que ja va ser massa tard i es va entendre el greu error que es va cometre en no tractar de prevenir aquesta massacre. El cas de Myanmar em recorda bastant al cas de Ruanda pel fet que les notícies i anàlisis de la situació al país asiàtic es poden comptar a comptar-gotes, degut també a l’aïllacionisme que està controlant la junta militar, així com l’animadversió confessa i l’odi declarat dels militars en el poder a Myanmar contra els rohingyes, acompanyat d’una campanya mediàtica contra aquesta ètnia.

Finalment, he d’esmentar el fet que actualment, el món es troba en l’instant amb més conflictes actius en tot el globus. Ucraïna, Gaza, Iemen... a més de les tensions a zones com el sud-est asiàtic. Aquest auge de problemàtiques demanden molts tipus de recursos limitats de múltiples actors internacionals, havent de distribuir aquests en múltiples fronts. A més, cal esmentar que aquest escenari està portant a una crisi de confiança en el multilateralisme, que no ajuda al fet que es pugui actuar de forma eficaç en cap dels múltiples conflictes i tensions presents en tot el món. Aquesta diversificació global de la conflictivitat perjudica greument casos com el de Myanmar, un petit país asiàtic amb un conflicte que pot caure en la falsa percepció de què està molt focalitzat i no tindrà efectes a gran escala internacional. Per aquest motiu, tot i ser difícil, no es pot perdre de vista el que està passant a Myanmar.