Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Aquests dos conceptes, encara que semblin sinònims, són diferents perquè la intel·ligència està més relacionada amb el talent i les capacitats innates que amb les maneres de comportar-nos. És un concepte heretat genèticament, però depèn de l’entorn social per a desenvolupar-se. Per tant, la genètica ens dona el potencial, però l’entorn social decideix el resultat final, donat que podem ser bons en matemàtiques, però si no tenim l’opció d’escolaritzar-nos, mai desenvoluparem el talent. Per contra, el segon concepte és bàsicament un comportament, una suma de conductes, de maneres d’interpretar la realitat. Per això mateix, ser llest podria definir-ser com ser perspicaç, hàbil, audaç, àgil i ràpid mentalment. Per tant, la persona llesta és molt viva, està atenta als canvis del seu voltant i si parlem de ser productius, veu oportunitats on en els altres veiem problemes. Encara més, li agraden els reptes perquè els considera una manera eficaç d’aprendre, entén que treballar sota pressió és més un avantatge que un inconvenient, se sent a gust treballant d’aquesta manera.

Per la seva banda, la intel·ligència podria definir-se com la capacitat de resoldre un problema amb el mínim esforç i la ciència ho ratifica a través de les neuroimatges. S’ha vist que quan estem buscant una solució a un problema s’activen certes zones del cervell, però que paradoxalment, com més zones s’activen més triguem a trobar-la. Per tant, la conclusió és que ser intel·ligent implica tenir la capacitat d’estalviar energia, de ser resolutius utilitzant la menor quantitat de recursos mentals i això es tradueix en ser eficaç amb el mínim esforç. Anàlogament, podria comparar-se amb la indústria automobilística o la telefònica: pel que fa a la primera, s’estan fabricant vehicles que gasten menys combustible, realitzant els mateixos kilòmetres i, paral·lelament, també són més confortables. Per l’altra banda, els telèfons mòbils actuals s’anomenen telèfons intel·ligents perquè a part de servir per trucar i enviar missatges, també tenen moltes més funcions i el dispositiu no és més gran. Emmagatzema més quantitat d’informació en el mateix espai físic, sense que el processador perdi velocitat.

En suma, una gran diferència entre tots dos és tant l’esforç invertit com el mètode usat per aprendre. La persona intel·ligent aprèn quasi per inèrcia, quan alguna cosa li crida l’atenció no ha d’esforçar-se gaire, ni invertir molt de temps per aconseguir-la. És a dir, això li crida l’atenció, busca com obtenir-ho i en poc temps ho té. Contràriament, la llesta, quan s’interessa per alguna cosa, encara que també busca com obtenir-ho, ha d’invertir més temps i recursos personals per fer-ho realitat. Va practicant i provant maneres diferents d’estudiar o fer les coses per a, finalment, trobar l’adequada. L’experiència li ha ensenyat que quan es marca un repte, per molts inconvenients que puguin sorgir, sempre acaba assolint-lo perquè s’ha forjat una actitud a força de ser constant i determinant. Convé subratllar que l’actitud és la que guia en gran part el nostre estil de vida, el nostre futur, però, ser intel·ligent o llest condiciona la manera de viure-la, d’interpretar-la. Per exemple: podem ser bons en matemàtiques, però estar endeutats amb el banc perquè no tenim l’astúcia negociadora, no hem sabut negociar un interès a la baixa o la duració del préstec. 

És a dir, podem estar treballant en el sector financer i gestionar a la perfecció els diners dels altres, però no els nostres. Per contra, el llest, pot dedicar-se a la construcció o al comerç i, paral·lelament, triomfar en les inversions bancàries, guanyant bastants diners anualment. Així doncs, queda clar que influeixen en les nostres emocions i sentiments, i consegüentment també ho fan en la nostra manera de pensar i actuar. La nostra formació laboral, acadèmica, personal i així com les nostres relacions amoroses estan influenciades per aquests dos conceptes. Igualment, també s’ha de dir que hi ha un tercer concepte, el de ser un geni, i aquest s’aconsegueix sumant els altres dos, poder ser intel·ligents i llestos a la vegada. Si ho aconseguim ens transformem en genis de les matemàtiques, de les finances, del dibuix, de la música, de les relacions interpersonals, etc. i inclús serem uns gurús de l’amor. Dominarem la teoria, entendrem com fer les coses i, paral·lelament, també tindrem les eines mentals per a dur-ho a terme. 

En definitiva: la gent intel·ligent té la virtut d’aprendre molt de pressa i sense esforç, és talentosa i, per tant, destaca en qualsevol activitat que s’involucri. Però aquesta habilitat és una espasa de doble fil, donat que aconseguir bons resultats sense haver d’esforçar-se implica no treballar amb constància, ni amb moltes ganes i, com a resultat, no aprenem noves maneres de fer les coses perquè no tenim la necessitat d’innovar. Aleshores, no treballem les emocions i els sentiments que apareixen quan no aconseguim els nostres objectius, tot i haver treballat de valent en ells. No millorem el nostre llindar a la frustració i quan la vida ens canvia sobtosament les condicions laborals, econòmiques, socials o personals, no sabem gestionar-ho emocionalment. Un exemple ho trobem en els esports infantils: arts marcials, futbol, bàsquet, piscina, gimnàstica, etc. 

Els joves que tenen un talent o facilitat destaquen de seguida entre els companys, fent el mateix esforç, aconsegueixen millors resultats que ells, però cap als 16 anys, la gran majoria abandona l’esport. Només queden els que realment se senten identificats amb ell. En canvi, els que són llestos, encara que dediquin les mateixes hores, acaben superant-los perquè de tant repetir els exercicis milloren dràsticament les seves habilitats i, més tard, són els que es converteixen en professors o entrenen tota la seva vida. La disciplina que han adquirit els ha ensenyat que amb esforç i paciència també s’arriba lluny.