Qui contamina, paga
En el marc de les polítiques adreçades al desenvolupament sostenible, el Parlament Europeu va aprovar la Llei Europea del Clima, que establia un marc per a la reducció progressiva i irreversible de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Anteriorment, les iniciatives materialitzades en el Protocol de Kyoto del 2005 i l’Acord de París del 2015 ja preveien mecanismes de compravenda de crèdits de carboni i un marc regulat que involucrava un major nombre de països. I en paral·lel, els mercats voluntaris de carboni.
Així, una de les principals eines per a reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle són els sistemes de comerç d'emissions, on es defineix un límit d'emissions que poden ser emeses pels participants en el sistema. El funcionament és el següent: Quan finalitza el període definit en el sistema, els participants lliuren un nombre de drets d'emissió equivalent al de les seves emissions durant aquest període. Aquests drets s'assignen gratuïtament o es venen als altres participants del sistema. D’aquesta manera, si el participant emet més que els drets que obté de manera gratuïta, haurà de comprar drets en el mercat, suposant un cost addicional, però creant a la vegada un estímul econòmic. D'aquesta manera, s'assegura que els participants compleixen amb el principi de «qui contamina, paga».
El règim de comerç de drets d'emissió de la UE, en línia amb l’anomenat «Objectiu 55» —conjunt de propostes de revisió i actualització de la legislació de la UE relacionada amb el clima, l'energia i el transport— és un exemple de mercat de carboni.
Pel que respecta a Andorra, com a ecosistema de muntanya i, per tant, vulnerable al canvi climàtic i a l’alta dependència exterior,és un estat part del Conveni marc de les Nacions Unides des del 2 de març del 2011, i va ratificar l’Acord de París el 30 de novembre del 2016 —va entrar en vigor el 23 d’abril del 2017—. Seguint l’estela europea, el país està treballant per complir amb l’objectiu de reduir les emissions i contribuir a situar l’escalfament global per sota dels 2 °C.
Fent honor a la màxima d’una societat neutra en carboni, la Llei 21/2018, del 13 de setembre, d’impuls de la transició energètica i del canvi climàtic, aborda el canvi climàtic definint els diferents eixos d’intervenció de l’acció nacional, a saber, l’inventari nacional de les emissions, la seva mitigació i possible compensació en un mercat nacional d’emissions, així com el foment de l’adaptació i la necessitat d’integrar el canvi climàtic en les diverses polítiques nacionals, per potenciar d’aquesta manera una acció transversal.
L’article 50 regula l’anomenat «Mercat nacional de compensació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle», on les persones físiques, les persones jurídiques —en el marc de la responsabilitat social corporativa— o una administració pública que emeten una determinada quantitat de gasos amb efecte d’hivernacle, poden contribuir mitjançant una transacció econòmica al finançament de l’activitat d’un tercer que contribueix a la mitigació de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, és a dir, una compensació —voluntària—.
En aquest mercat, la unitat de mesura de la compensació d’emissions és també el crèdit de carboni, que equival a una tona de diòxid de carboni.
Així doncs, el mercat nacional —que va cristal·litzar amb l’aprovació del Decret 303/2021— preveu impulsar mecanismes que permetin coordinar els diferents actors facilitant la canalització voluntària de fons cap a projectes que tinguin com a fonament la mitigació del canvi climàtic, en un marc d’absoluta transparència i integritat ambiental,fomentant així la transició cap a una economia baixa en carboni.
Així les coses, malgrat un període d'estancament a Europa, la credibilitat d'alguns crèdits i l'escàs èxit a Andorra, veurem com evoluciona el mercat properament, i en el cas d'Andorra amb l'Acord d'Associació sobre la taula.