Alerta, torna l’estafa del natzarè
Fa un parell de setmanes que la Guàrdia Civil va emetre un comunicat advertint als empresaris que l’estafa del Nazareno torna a afectar als negocis. De moment, aquesta estafa ja ha afectat a quatre empreses que han perdut centenars de milers d’euros. En l’argot policial, es coneix com l’estafa del natzarè a tot un clàssic en el món dels fraus a empreses. La primera imatge que ens ve a la ment quan escoltem la paraula natzarè és la del penitent que en les processons de Setmana Santa vesteix una túnica, generalment de color morat; tanmateix, aqueta paraula significa també un vell engany que consisteix en aconseguir gran quantitat d’articles, generalment de cert valor intrínsec i de fàcil revenda, sense haver de pagar-los.
La veritat és que fins ara ningú ha pogut dir-me per què es denomina estafa del natzarè a aquesta estafa; l’únic paral·lelisme amb l’autèntic natzarè és la processó de creditors que acudeixen a les instal·lacions de l’estafador –por descomptat, ja abandonades- per reclamar els seus crèdits i esbrinar el que ha passat.
L’estafa del natzarè és tot un clàssic de l’antologia de les estafes, però tot i la seva antiguitat, cada dia hi ha empreses que són estafades mitjançant aquest frau. Generalment, les víctimes són proveïdors d’articles de fàcil venda, com ara subministradors de begudes alcohòliques, productors d’embotits, formatges i pernills, venedors de petits electrodomèstics, distribuïdors d’articles d’electrònica, fabricants de material informàtic, i qualsevol empresa que comercialitzi productes de cert valor intrínsec que es poden col·locar fàcilment al mercat negre.
El modus operandi dels estafadors per a executar el frau és sempre el mateix: en primer lloc, crear una empresa fictícia amb documentació falsa o inclús constituir una societat mercantil legal, però amb persones marginals com a socis, mancats de propietats ni titularitats, encara que nets d’antecedents de morositat, de manera que no els seus noms no apareguin en bases de dades financeres. Al capdavant de l’empresa els estafadors nomenen administrador únic a un indigent, que a canvi d’uns centenars d’euros actuarà de testaferro i signarà sense obrir la boca tots els papers que li posin al davant. D’aquesta manera, els estafadors construeixen hàbilment una companyia mercantil amb una seu social que li dona l’aparença legal que els servirà de pantalla, amb l’aspecte de ser una empresa legítima i solvent, i que serà utilitzada pels estafadors per a establir contactes amb els proveïdors. Després, la banda d’estafadors lloga un local d’oficines al qual dona aparença d’una empresa en funcionament i pren en arrendament uns magatzems per a rebre les comandes, procurant que estiguin situats en un punt estratègic, prop d’un encreuament de carreteres important. Amb posterioritat, l’organització de delinqüents obre comptes bancaris a nom de la societat fantasma i sol·liciten talonaris de xecs i de pagarés. I, per últim, l’organització es dedica a contactar amb proveïdors i iniciar relacions comercials aparentant ser una empresa legalment constituïda, d’acreditada solvència i amb una bona liquiditat.
Una variant de l’estafa del natzarè que s’ha posat de moda en l’actualitat consisteix en què l’estafador compra la societat limitada a un empresari que es jubila; quan dic que compra la societat em refereixo a què únicament adquireix la raó social però no els seus actius, ja que només necessita d’una empresa legal, amb els seus comptes sanejats i sense figurar en els registres de solvència. L’estafador utilitza aquesta societat impol·luta i amb bona reputació per realitzar importants comandes sense fer front als pagaments. És molt difícil detectar aquest tipus de fraus, atès que els estafadors fan servir empreses antigues, amb un bon historial creditici y uns comptes anuals correctes, el que els permet obtenir crèdit, inclús amb les asseguradores. Posteriorment, quan s’analitza el cas es descobreix en els registres oficials que aquestes empreses han patit en els últims mesos múltiples canvis d’administradors o de capital. Inclús el domicili social amb el qual figuren està situat en el centre de les ciutats, fet poc habitual en firmes que necessiten de grans espais d’emmagatzematge.
Una altra variant de l’estafa del natzarè és la que es fa mitjançant la usurpació d’identitat d’una empresa solvent. Els estafadors es presenten davant les empreses subministradores com a directius d’una firma coneguda i lliuren falses targetes de visita. Els defraudadors realitzen comandes en nom d’aquesta societat i ofereixen un pagament a 10 dies mitjançant de xec o pagaré. Si el proveïdor demana informes comercials de l’empresa, aquests sortiran impecables, de manera que accepta la comanda i la cursa sense demora. El frau es produeix durant el trasllat de la mercaderia. El transportista, contractat pel comprador, rep una trucada abans d’arribar a destí en la qual l’indiquen una adreça diferent per fer el lliurament. El subministrador estafat es troba que quan tracta de cobrar el document canviari, el pagaré no té fons, i quan contacta amb el suposat comprador, descobreix que tot ha estat una trama ordida per a enganyar-lo. L’empresa suplantada es negarà a liquidar l’import endeutat pels estafadors. Si el creditor intenta localitzar als desaprensius, aquests hauran desaparegut i, a més, tindrà dades falses, per la qual cosa serà molt difícil perseguir-los per la via penal.
L’estafador acostuma a tenir un aspecte impecable, va ben mudat, condueix cotxes de luxe, malgasta simpatia i bones maneres, i aparenta ser un home de negocis experimentat. L’estafador es guanya la confiança de l’incaut en pagar les primeres comandes de mercaderia religiosament al comptat, però un cop guanyada la confiança del subministrador, efectuarà una comanda petita amb l’excusa que vol fer una campanya comercial i sol·licita un aplaçament de 20 dies per a abonar els articles. El venedor no pensa renunciar a la possibilitat de fer un negoci en una conjuntura com l’actual, amb una forta caiguda de la demanda i amb un estoc el valor del qual es deteriora cada dia, i el finançament del qual pesa en el passiu; per això, tot i no tenir garanties sobre la solvència de la companyia li subministra a crèdit els articles. Els dubtes del proveïdor desapareixen quan el client paga aquesta primera factura al venciment i torna als pocs dies i encarrega una altra comanda, també petit. L’operació es repeteix un parell de cops més, sempre en els mateixos termes, fins que el comprador passa una comanda important amb el pretext que vol fer la una altra campanya i sol·licita un aplaçament de 60 dies per a abonar els articles.
Si el proveïdor recela, l’estafador el convenç gràcies a un discurs creïble, i l’incaut cau en el parany arrossegat per les ganes de lucrar-se en un nou i prometedor negoci. En ocasions, l’estafador lliura als fabricants xecs, pagarés o lletres de canvi acceptades i avalades al subministrador, i inclús els facilita fiances bancàries falsificades per a vèncer qualsevol resistència. Aquesta mateixa operació la repeteix amb dotzenes d’incauts, fins que el volum de factures acumulades és ja suficientment important com perquè desaparegui sense deixar rastre amb tots els articles emmagatzemats i, per descomptat, sense abonar un euro de les mercaderies obtingudes fraudulentament. Després, l’estafador revendrà en el mercat negre tots els articles, per sota del preu de mercat; però com per al defraudador el cost ha estat zero, tot el que ingressa seran beneficis. Quan els proveïdors, farts de no tenir senyals de vida del seu client, es presenten en el magatzem de l’estafador, es troben amb un local buit i sense cap rastre dels seus productes ni del comprador. D’aquí segurament ve això de l’estafa del natzarè, de la processó de creditors que acudeixen a l’establiment abandonat dels estafadors per a intentar esbrinar el que ha passat amb les seves mercaderies.
Els estafadors tenen l’habilitat de generar confiança entre els incauts, i aconsegueixen que els proveïdors sense quasi conèixer al seu nou client li enviïn importants comandes. L’excés de confiança i les ganes de fer negocis amb massa rapidesa són elements favorables per a aquest tipus d’estafes, ja que els estafadors aconsegueixen entabanar als proveïdors fent-los creure que junts faran bons negocis. Val la pena dir que existeixen pistes per a reconèixer les estafes del natzarè: 1) la majoria dels fraus són sotmesos per empreses recentment constituïdes o que legalment no han estat registrades. Per tant, s’ha de comprovar la seva antiguitat, i sempre investigar-la a fons aquelles amb menys d’un any d’existència; 2) en sol·licitar l’oferta, en la majoria dels casos, no negocien els preus, el que obre en molts casos l’interès del venedor davant una venda fàcil i lucrativa, pel desconeixement del sector per part del comprador.