La col·laboració social
Els éssers humans necessitem els altres per poder sobreviure, necessitem viure en societat, compartir les tasques (drets i obligacions) i en l’àmbit psicològic i psicomotriu és inviable no fer-ho. Seria impossible aprendre a parlar sense tenir més gent al voltant i igualment, una manera d’aprendre a banda de per assaig-error, és vicàriament (veient com ho fan els altres). Veient els seus errors i encerts, les conseqüències dels seus actes i així determinar si ho fem també o no. Per tant, està clar que necessitem formar part d’un grup social per a sentir-nos integrats i estimats i, simultàniament, també desenvolupar i potenciar les nostres eines cognitives però, sobretot l’empatia. Tots volem formar part d’algun en concret: del grup d’amics de l’escola, de la feina, del gimnàs, del barri, etc. Ens agrada estar envoltats de gent que comparteix els nostres neguits, il·lusions i maneres de pensar perquè som conscients que la unió fa la força. És un entorn en què podem opinar sense por a ser jutjats o criticats perquè sabem que som estimats per ser com som, no hem d’amagar la nostra personalitat. Per això mateix, no sempre ens comportem igual enfront de la mateixa situació en el moment de facilitar la nostra ajuda o col·laboració.
Inconscientment, tenim més afecte per la gent que se’ns assembla, sigui per l’aspecte físic, la manera de vestir, de parlar, de comportar-se, etc. Estic dient que el nostre comportament està molt condicionat pels biaixos cognitius a l’hora d’interpretar la realitat i decidir què fer amb ella. Aquests són errors d’interpretació de la informació percebuda i, per tant, en moltes ocasions la realitat queda distorsionada dràsticament, donant com a resultat judicis erronis. Dit això, en aquest article exposaré tres d’entre ells i també comentaré l’efecte espectador. Entre tots quatre, s’entén perquè podem facilitar la nostra ajuda o denegar-la enfront de la mateixa situació. Així doncs, tenim el biaix de responsabilitat que ens fa jutjar el mateix escenari de manera oposada segons l’atribució de la responsabilitat: si l’atribuïm a la persona en concret o a factors externs. És a dir, si pensem que és culpa seva o és víctima de danys col·laterals, provocats per tercers (polítiques socials, climatologia, altres persones, etc.).
Un exemple seria quan estem passejant pel carrer i se’ns apropa un sense sostre per demanar-nos diners o menjar: si interpretem que està en aquesta situació per decisió pròpia o per haver pres decisions equivocades, segurament li denegarem l’ajuda. En contrapartida, si interpretem que ha arribat a aquesta situació per les circumstàncies socials actuals, una catàstrofe natural, una agressió, etc. molt probablement, li facilitarem l’ajuda perquè pensem que no es mereix viure així i que qualsevol d’entre nosaltres podria patir el mateix destí. Estem fent èmfasi en l’empatia de grup perquè ens veiem reflectits i això ho explica el biaix intergrupal. Creiem que la resta de membres del grup comparteixen les mateixes idees i maneres de pensar que nosaltres i, per tant, ens veiem com un bloc, i per això mateix, quan veiem algú que se’ns assembla, les probabilitats d’ajudar-lo augmenten exponencialment. Però malauradament, també és una font de problemes perquè en moltes ocasions la persona perd la seva pròpia identitat per a fusionar-se amb la del grup.
No fa la distinció entre ell i el grup perquè tot i que ens sentim com un bloc, no hem d’oblidar que som la suma de diverses persones i cadascuna tenim la nostra personalitat i les nostres pròpies experiències personals. D’aquí la importància d’enfortir i treballar les eines cognitives com són les emocions i els sentiments, justament per a no caure en la dependència emocional al grup i fusionar-nos amb ell per complet. Explicat diferentment: tots podem ser simpatitzants d’un equip de futbol o partit polític, però no necessàriament hem de tenir les mateixes aspiracions personals. La qüestió és coincidir en el sentiment d’afecte al grup, d’estar orgullosos d’ell i, inevitablement, quan ens trobem algú que ens recorda el grup, ens desperta el sentiment d’empatia perquè estem compartint el mateix sentiment d’identitat. Un bon exemple d’això són els cossos uniformats: policies, militars, escoles privades, clubs esportius, etc. El grup porta la mateixa vestimenta i d’aquesta manera es potencia el sentiment de pertinència dels seus integrants. Se senten units, iguals (sense diferències socials, ni econòmiques) i protegits pels companys. Davant qualsevol incidència saben que seran els primers a ser rescatats pel grup perquè ells també ho farien, prioritzar als companys.
D’altra banda, i com a última part de l’article, tenim l’efecte espectador. És un fenomen molt curiós perquè demostra que com més gent tinguem al voltant, menys probabilitats tenim de prestar ajuda al sol·licitant. Estem condicionats per la difusió de la responsabilitat, atès que ningú del grup és el líder o demostra tenir el control de la situació i, per tant, no hi ha responsables. També pot definir-se com la tendència a pensar que els altres ja faran alguna cosa, ja intervindran ells i, consegüentment, ningú ajuda. Altrament, és un fenomen que sol succeir quan la situació és confusa, llavors, per a decidir si ajudar o no, primer intentem esbrinar què està passant i després, si és una emergència o no és per a tant. Si és la primera opció, segurament optarem per ajudar, no obstant això, si creiem que no és tan greu, no actuarem per por de fer el ridícul, a haver exagerat la situació. En aquesta segona opció es veu la diferència entre les persones amb eines cognitives (amb recursos mentals) i les que no les han treballat o desenvolupat. Igualment i per acabar, hi ha una altra manera de col·laborar, sent responsables socialment, l’anomenada conducta prosocial. Uns comportaments que ens beneficien a tots i que molt o poc tots compartim: el reciclatge de la brossa, creuar pel pas de vianants, ser altruistes, respectar el codi de circulació, etc.